Jordi Galceran va agafar l'avió, però no per anar a Cancun, sinó per venir a Barcelona. El dramaturg, autor d'El mètode Grönholm, que s'ha regalat un any sabàtic per viure a Nova York, va veure com el director Josep Maria Mestres li estrenava el seu darrer text, Cancun, dimecres al vespre al Teatre Borràs de Barcelona. Sí, Galceran és aquell autor tan alabat d'aquella peça intel·ligent que demostra la capacitat de rebaixar-se per accedir a una cobejada plaça d'executiu en una multinacional. I, per això, cada cop que es presenta un nou muntatge amb text d'aquest autor es dóna aquesta referència i s'insinua que aquest títol persegueix la mateixa línia. Cancun és una peça divertida i entretinguda. No té la pretensió crítica d'El mètode... i es desmarca de la por i la tensió en les quals sí que incidia Galceran en altres peces seves (Paraules encadenades i Carnaval). Evidentment, sí que juga amb la intriga, un element característic perquè una comèdia atrapi l'espectador. I perquè l'obra desemboqui en escenes còmiques, quasi vodevilesques (amb encreuaments de parelles inclosos), amb un punt de possibilisme.

No, Cancun no es pot situar en l'esfera de l'alta comèdia, com definia el director. Josep Maria Mestres, que té una contrastada fitxa amb direccions d'obres amb el privilegi de ser el primer que va muntar Galceran a Barcelona, deia que les rèpliques eren brillants i es distanciaven del llenguatge col·loquial. La producció, amb una interpretació convençuda del repartiment (Lluïsa Castell, Ferran Rañé, Lluïsa Mallol i Toni Sevilla) i una escenografia d'un bungalou impersonal, aspira a guanyar-se una estrella en la cartellera. És una bona peça, certament, per a les digestions de Nadal. I, molt possiblement, la tirada de l'autor i de la resta de l'equip ajudarà a fer que el boca-orella circuli amb més facilitat i rapidesa.

I l'obra de què va? Doncs d'uns petitburgesos, amics des de fa 25 anys, que fan la seva vuitena excursió consecutiva. En un excés de verborrea, a causa del riu de cava, una dona confessa que va amagar les claus del cotxe d'un dels nois, un fet que resultaria ser transcendental en el naixement de les dues parelles. Un inici artificiós, un gir de l'atzar. Una reflexió lleugera sobre què és el destí i qui el manega. Einstein i la seva relativitat en té una, de teoria. Qui vulgui riure i la vulgui conèixer en té prou d'agafar el metro i el bus. Es poden estalviar el bitllet d'avió per anar al Carib.