L'última de les 68 obres que s'exposa és la màxima expressió d'aquesta ambivalència picassiana entre allò viu i allò mort, sense que ni l'un ni l'altre s'imposin definitivament. És el gran oli Gerra i fruitera (1931), una impressionant natura morta que procedeix de la Nahmad Collection, en què afloren unes línies sinuoses que ressegueixen la gerra i la fruitera i que ben bé podrien ser les branques d'una planta que creix desbocada o, millor, podrien ser les formes irresistiblement eròtiques del cos de la bella amant de Picasso, Marie-Thérèse Walter. Segons Christopher Green, professor emèrit del Courtauld Institute of Art de Londres, reputat especialista de Picasso i el comissari de l'exposició, aquesta pintura representa «el triomf de l'amor enfront el temor de la mort». Un triomf, però, que no és etern, com sap molt bé Picasso. És un triomf molt vulnerable... La victòria s'inverteix en altres obres d'aquesta mateixa època, la dels anys vint, obres en què apareixen unes figures humanes esmorteïdes, de moviments automatitzats, més a prop del món inanimat que de l'animat.

Plantes que poden esdevenir éssers i éssers que poden esdevenir plantes... Aquest és el Picasso transformador que revela la nova exposició temporal del Museu Picasso de Barcelona. Una exposició que és, a parer del director del centre, Josep Serra, una nova conquesta en l'objectiu final de convertir el centre barceloní en una referència internacional de les noves maneres de llegir, entendre i difondre l'art de Picasso al segle XXI, més enllà, i si cal ben lluny, dels discursos tradicionals. Serra pretén desplegar, i de fet ja ho ha començat a fer amb aquesta mostra, un ampli programa d'accions amb la idea de Repensar Picasso, alliberant-lo del pes dels tòpics, i aquest és, de fet, el nom de l'ambiciós projecte que es presentarà amb tots els detalls ben aviat. Picasso és una font inesgotable, del tal manera que és absurd, pensen des del museu, reincidir en tesis ja mostrades i demostrades, i el que cal és abordar noves perspectives amb l'ajuda dels millors especialistes de Picasso del món. Com ara Christopher Green, un estudiós de prestigi que fa temps, a més, que planteja revisions crítiques d'algunes de les tesis imperants en l'obra de Picasso. Un perfil ideal per a les pretensions del museu del carrer Montcada.

L'exposició Objectes vius. Figura i natura morta en Picasso (oberta fins l'1 de març) pren la forma, en quant al seu muntatge, d'un llibre que va desplegant les seves pàgines. Els textos, però, són els mínims i indispensables, ja que tota la força és visual, i emana de manera natural de cadascuna de les obres. Les prop de 70 peces (totes de Picasso, llevat de dues que són de Juan Gris, l'artista que va dur més lluny l'equivalent visual de les rimes en poesia: d'ell es mostren dues pintures, una d'un cap que rima amb un bol, i l'altra d'una guitarra que rima amb una fruitera amb raïm... una esplèndida imaginació) procedeixen de múltiples col·leccions –algunes de privades de la mateixa ciutat de Barcelona– i també dels hereus de l'artista, la qual cosa demostra les bones relacions que aquests mantenen amb el museu barceloní. Tot plegat, unes obres, en més d'un i de dos casos, mai o molt exhibides en públic.

L'exposició examina, a través d'esbossos, estudis, gravats i pintures, un període relativament curt de la producció picassiana; del 1907 al 1933, és a dir, des del moment que l'artista accedeix al cubisme fins al seu flirteig amb els surrealistes. Va ser l'any 1907 que Picasso va obrir desacomplexadament la seva obra a la metamorfosi i a la mutació més imaginativa, transformant obsessivament figures en objectes i objectes en figures, o fins i tot creant objectes que també són figures (objectes que tenen cames i cossos). «És fantasia? Sí. Però encara és més una ànsia molt profunda de reflexionar sobre la presència de la mort en la vida, i a la inversa», remarca el comissari. El punt culminant de l'exposició i, en realitat, el que dóna sentit a la recerca del museu és la sèrie de natures mortes que Picasso va pintar el 1924 a la vora del Mediterrani, en concret a Juan-les-Pins, al sud de França, en què presenta un reduït elenc d'objectes (instruments musicals, ampolles i bols) disposats sobre unes taules tractats talment fossin «actors dalt d'un escenari. S'ajeuen, s'empenyen i ballen», explica Green. La vitalitat d'aquestes natures presumptament mortes és «fascinant». El simple fet d'haver pogut reunir a Barcelona aquest conjunt d'olis justifica ja la visita al museu.