dijous, 20 de novembre de 2008
> 33 anys
de set en set
JORDI GRAU.
Recordo el dia que Franco va morir. Era dijous i aquell matí havíem quedat amb el meu pare per comprar-me el que en dèiem una cabrona, una jaqueta de pell, i em feia por trobar la botiga tancada. També vaig patir tres dies, perquè el diumenge a la tarda tenia un afer important a Màquina, la discoteca de moda de la meva ciutat. Sort que van donar el dol per acabat i aquell diumenge a la tarda i amb jaqueta nova l'afer va reeixir. Acabava de fer 18 anys i en feia un i mig que treballava a Ràdio Girona. Durant força dies vam tenir grisos a l'emissora, pendents de no sé quin assalt. Estàvem connectats 24 hores amb Radio Nacional de España i així els que hi treballàvem la fèiem petar sobre què passaria. Era curiós que entre tan poca gent hi hagués de tot: fatxes, porucs, catalanistes i despistats. Aquell any i mig i els set que van seguir fins a la victòria dels socialistes a l'Estat van ser divertits: canvis de jaqueta que allò sí que van ser autèntiques cabronades. Va bé tenir memòria i recordar-ho avui, 33 anys després. El meu pare, de la lleva del biberó, va estar set anys fora de casa per la guerra i mai va voler parlar de política. Va viure les eleccions al Parlament però no la victòria del PSOE. Encara avui n'hi ha que posen al mateix sac els dos bàndols de la guerra. Als dos es van fer bestieses, però les dels nacionals van ser organitzades i van durar 39 anys. A unes famílies els van donar estancs. D'altres, encara busquen el repòs dels seus, enterrats en marges i camins.
|
