No sabria dir si Tyrone Power em sembla un bon o un mal actor o alguna cosa entremig que podia resultar millor o pitjor depenent del que havia estat capaç de treure-li el director o de la seva adequació als personatges. No ho sabria dir perquè, per mi, Tyrone Power és un actor més enllà de la bondat o maldat interpretatives: és un heroi de la infància. A més, era un dels actors preferits de la meva mare, amb la qual vaig compartir les sessions televisives d'un cicle que, devia ser a primers dels anys setanta, TVE va dedicar a aquest home que, amb només 44 anys, va morir el 15 de novembre de 1958 d'un atac de cor mentre rodava a Madrid Salomó i la reina de Saba, pel·lícula de King Vidor, que aleshores voltava per Europa dirigint superproduccions internacionals, com ara l'adaptació de Guerra i pau que havia rodat abans. Que Tyrone Power havia mort a Madrid, mentre feia una pel·lícula amb la Gina (Lollobrigida), m'ho va explicar la mare, que el trobava molt guapo. Quasi tant com Robert Taylor.

D'aquell antic cicle televisiu em van quedar gravades dues pel·lícules: Suez i El fill de la fúria. Sospito que estarien condemnades a la desmitificació si les tornés a veure. Ho podria fer, però, de moment, no les he buscades. Tanmateix, potser la dona adulta que ara les veuria no podria desmitificar les pel·lícules que va veure quan era nena al costat de la seva mare. Simplement perquè una i altra no haurien vist les mateixes pel·lícules: les transformem a mesura que el temps passa dins nostre. Què és Suez? Un film dirigit per Allan Dwan, un dels pioners de Hollywood, i que molt possiblement sigui una hagiografia de Ferdinand de Lesseps, diplomàtic francès que va impulsar la construcció del canal de Suez a mitjan segle XIX. Què en recordo? Un Tyrone Power jove (això que Lesseps va emprendre aquesta obra d'enginyeria quan tenia més de cinquanta anys) encarnant amb entusiasme un idealista lluitant contra tota mena d'obstacles i que, a més, viu un amor passional amb l'emperadriu Eugenia de Montijo. Què és El fill de la fúria? Un film d'aventures amb elements melodramàtics que John Cromwell (un d'aquells cineastes de Hollywood etiquetats com a dignes artesans) va dirigir a propòsit del fill bastard d'un ric que, un cop aquest es mor, és maltractat per un oncle (el gran George Sanders) que li disputa l'herència i que l'obliga a fugir fins arribar a una illa polinèsia on troba una bella nativa (Gene Tierney!) que en principi, però, no li fa oblidar la cosina de la qual s'havia enamorat. Què en recordo més? Sobretot que al final, desenganyat de les ambicions i traïdories de la societat civilitzada i en particular de la seva cosina Isabel, el «fill de la fúria» torna a l'illa per retrobar-se amb la bona salvatge que l'espera amb un somriure als llavis. Passats els anys, vaig perdonar l'odiosa cosina Isabel en saber que va interpretar-la Frances Farmer, l'actriu a la qual Hollywood li va fer pagar el seu esperit lliure amb unes sessions d'electroxocs (vegeu Frances, amb Jessica Lange) que la van deixar fora de combat.

Fa temps que vaig perdre els meus quaderns escolars, però sé que algun tenia arrencades unes quantes pàgines on hi vaig dibuixar repetidament (amb poca traça perquè no he heretat precisament el talent del meu pare pel dibuix) Tyrone Power com a Ferdinand de Lesseps i com a Benjamin Blake, «el fill de la fúria». Tyrone Power, doncs, com un heroi dibuixat en la meva infància. Tampoc, però, no l'he reduït a un dibuix. De més gran, posem-hi que en la meva joventut, vaig redescobrir-lo a través d'una sèrie de pel·lícules, algunes de les quals dirigides per l'elegant Henry King, amb el qual, treballant tots dos per la Fox, va col·laborar en una desena de produccions repartides en vint anys. Les meves preferides entre aquestes són El cigne negre, un trepidant i colorista film d'aventures en què, per amor a Maureen O'Hara, abandona la pirateria; Terra d'audaços, on encarna Jesse James mentre Henry Fonda és el seu germà Frank; i Festa, on, a partir d'una novel·la d'Ernest Hemingway, va assumir la personalitat d'un nord-americà desencisat de la «generació perduda» que, impotent arran de ser ferit durant la I Guerra Mundial, viatja per Europa, on retroba una dona fascinant (Ava Gardner, ni més ni menys) amb la qual ho tenen difícil per viure el seu amor compartit.

Un any abans de la seva mort, Tyrone Power va rodar Festa durant el 1957, en què, a Testimoni de càrrec, també va encarnar el marit que enganya Marlene Dietrich i que aquesta assassina un cop ho descobreix després d'un judici en què ha interpretat una malvada. Ja no era l'actor alegre i dinàmic dels films d'aventures de la seva joventut, sinó que, en la maduresa, apuntava com un intens actor de caràcter. Anys abans, tot just acabada la II Guerra Mundial, durant la qual va allistar-se a la marina, va protagonitzar la pel·lícula que, potser per caprici, he decidit que prefereixo entre les que va interpretar: El tall de la navalla, de l'excel·lent Edmund Golding. De nou l'esperit de la «generació perduda», passada pel filtre refinat de Somerset Maugham, a través d'un personatge que busca el sentit de l'existència duent una vida viatgera amb la qual ha renunciat a enriquir-se i, encara que en principi no ho sàpiga, a l'amor d'una dona materialista interpretada per Gene Tierney, tan bella, això sí, com sempre.