Fa cosa d'un mes, ens vàrem assabentar del desmantellament d'una xarxa de pedofília, que es dedicava a traficar amb imatges pornogràfiques d'infants per internet. El resultat de l'operació policial –«l'operació Carrusel»– van ser 121 detinguts i 96 imputats, tots ells homes, 49 dels quals operaven a Catalunya. Es van confiscar milions de vídeos i fotografies extremadament dures que implicaven menors de 13 anys, fins i tot nens i nenes molt petits, gairebé nadons.

Vostès, lectors i lectores, es preguntaran amb lògica indignació quin futur els espera als criminals. Com a resposta, i perdonin el meu pessimisme, em referiré al cas d'Uwe Bradler, un pedòfil detingut a Roses l'any 2006, que estava en possessió de material pornogràfic infantil i a qui l'Audiència de Girona ha condemnat recentment a la pena d'un any de presó. Pel que s'ha pogut demostrar, «només» utilitzava l'esmentat material (profundament violent i vexatori) per al seu ús personal.

Pel que fa al tractament mediàtic de la notícia, m'agradaria fer esment del programa d'actualitat 59 segons, a La 2, perquè em va semblar paradigmàtic. La periodista Maria Casado va fer una entrevista a un eminent psiquiatre que va ajudar a dilucidar alguns dels misteris que envolten el comportament dels pedòfils. Els maltractadors, violadors o assetjadors atreuen l'atenció mediàtica. Per altra banda, no vaig tenir l'oportunitat de llegir ni escoltar cap informació que fes referència a les mesures que es prendran per protegir els menors, ni tampoc els passos que se seguiran per prevenir futures violacions a infants. Els abusos sexuals encara són una realitat oculta i, malauradament, massa freqüent. En la meva opinió, no es fa tot el que cal per eradicar-los. Val a dir que, des del punt de vista acadèmic, també s'han esmerçat molts esforços a aprofundir en tots els aspectes que afecten els pederastes, ja siguin legals o psicològics. Els estudis universitaris de criminologia estan prou consolidats, mentre que la victimologia és una disciplina que tot just és a les beceroles, malgrat que la necessitat social clami al cel.

Si volen que els digui la veritat, la psicologia criminal m'interessa ben poc. En el cas que ens ocupa, només hi paro atenció en la mesura que els pedòfils tenen màniga ampla per reincidir, ateses les exigües mesures punitives. Els que m'importen de debò són els menors afectats.

Què se n'ha fet, de tots aquests infants? Han rebut assistència psicològica? Estan en llars d'acollida? Qui els protegeix? Existeix una xarxa assistencial sòlida i preparada per atendre'ls? Les víctimes no desperten interès i a vegades queden completament desateses mentre que, paradoxalment, els agressors estan fent tallers de rehabilitació a la presó (sense cap garantia d'èxit).

Cal tenir present que els nens i nenes que un dia van patir abusos, demà poden ser adults amb seqüeles importants. En l'actualitat, molts d'ells no disposen de l'ajuda suficient per recuperar-se psicològicament del trauma que pateixen. També hi ha persones que viuen el seu drama en el més absolut dels silencis i, malgrat tot, tiren endavant amb dignitat. A vegades han de lluitar per no autodestruir-se. Altres vegades, no poden suportar la humiliació del passat i dirien prou. Es traurien la vida.