La principal protagonista de Las horas del verano, d'Olivier Assayas, és una vella casa, la Maison Berthier. Situada prop de París, a la zona de la Val-d'Oise, on a finals del XIX Monet i Renoir pintaven els seus quadres, vol ser com la sedimentació d'un passat condemnat a desaparèixer. Dins de la casa hi ha dos quadres de Corot, un seguit de mobles del més innovador art déco de principi del XX i uns gerros que recorden l'eclosió de la moda japonesa a l'art parisenc. Al començament, la casa és habitada per una dona vella –Hélène Berthier– que va tenir una suposada relació amb un pintor, Paul Berthier, autor d'uns quadres que recorden les pintures de Balthus i que encara decoraven les parets de la casa. Quan Hélène viu els objectes d'art i els mobles no són simples peces d'un passat, tenen vida perquè resulten útils dins la casa. Com en la majoria de pel·lícules d'Olivier Assayas, en un moment de la pel·lícula hi ha una el·lipsi brusca que anuncia una probable desaparició. La vella mor i amb la seva mort física no és només una vida la que s'extingeix, sinó també una casa i amb ella un món. Quin és aquest món condemnat a esvair-se? Per Assayas, la Maison Berthier no és només símbol de la França burgesa de finals del XIX sinó que vol ser la metàfora d'una cultura francesa que, de forma progressiva, la globalització ha anat esborrant, diluint, descentrant fins a acabar fent-li perdre tot protagonisme.

Els nous temps, la globalització, està representada per la figura de tres fills que, un cop morta la mare, han de discutir sobre l'herència i el futur de la casa. La noia viu als Estats Units i el més jove té previst instal·lar-se a treballar a la Xina, mentre que el gran de la casa és l'únic que vol preservar forçosament el passat. La família es desestructura. La casa comença a descompondre's, mentre els objectes d'art abandonen la seva funcionalitat per esdevenir peces de museu. Mentre tot això passa, la cultura francesa comença a perdre pes. Amb el suport del Museu d'Orsay de París, que ha intervingut en el finançament de la pel·lícula, Assayas ens ofereix una emotiva i lacònica pel·lícula sobre l'inexorable pas del temps, sobre tot allò que el món contemporani esborra per sempre. De cop i volta sembla com si alguna cosa de l'univers proustià penetrés a l'interior d'una ficció per recordar-nos que en el nostre present mai més podrem passejar ni per Balbec, ni per Combray, ja que el temps no dilueix només la memòria, sinó també unes formes de vida, i el que és més greu, porta cap a renunciar a una determinada cultura. Si us plau, no us perdeu aquesta bella i lúcida pel·lícula!