Un conegut acudit de l'antic bloc oriental explica que Marx, Engels i Lenin decideixen construir l'autopista que ha de dur a la societat socialista. L'obra és àmplia i complexa, i el conjunt de ciutadans la inicien amb entusiasme. Mesos després, alguns dels voluntaristes treballadors alerten Engels que les excavadores s'han avariat, i sense recanvis ni benzina no és possible continuar. L'alemany resta importància a la notícia i els commina a continuar a pic i pala. Al cap d'una setmana, un home, amb entusiasme minvant, es presenta davant Marx i informa que les eines s'han fet malbé, i cal deturar l'obra. El filòsof, amb un discurs encès, anima tothom a prosseguir amb les pròpies mans. Passades poques hores, l'únic incondicional que resta sense defallir, confessa a Lenin que ja no pot més. Sense màquines ni estris, i amb gana, qui ha sobreviscut se n'ha tornat a casa. El revolucionari, satisfet, anuncia: «Això vol dir que per fi hem arribat al socialisme.»

Exemples no tan llunyans El paradoxal d'aquest acudit, sarcàstica dissidència al sistema polític que dominà bona part del món durant la guerra freda, es podria aplicar avui al seu rival. Les traumàtiques experiències de l'aplicació de polítiques neoliberals a Amèrica Llatina, Àsia o els suburbis del nostre suposat món ric semblen haver emulat els inútils esforços per arribar al «món lliure» que anunciaven, també messiànicament, Friedman, Von Hayek i els seus deixebles. Probablement els milions de persones que perden casa, feina i futur és l'indicatiu inequívoc que la «mà invisible del mercat» ens ofereix el veritable rostre de la utopia capitalista.

No és per falta d'informació ni experiències prèvies. Al llarg dels anys noranta, al Japó es va produir una crisi de característiques molt més semblants a l'actual que la tan recordada del 1929. Durant els anys vuitanta, l'economia japonesa, fonamentada en un capitalisme paternalista i tradicional, va iniciar l'aplicació de les desregulacions financeres suggerides per les mateixes entitats i persones que demà, dia 15 de novembre, pretenen «refundar» el capitalisme. Es va inflar una monumental bombolla que multiplicà en breu temps els preus immobiliaris, tot generant un creixement de massa monetària associada al valor subjectiu de l'habitatge. Alhora, es dinamitaren els fonaments de la tradicional economia japonesa, perquè els enriquiments sobtats generaren corrupció i desigualtats extremes, mentre que la confiança i lleialtat mútues, bases del vell sistema, es deterioraren en una societat que, si bé jeràrquica, posseïa un profund sentit comunitari. El suposat paradís d'exuberància irracional es va col·lapsar per deixar lloc al purgatori de la ushinawareta jûnen, la dècada perduda dels noranta, que encara perdura.

El PIB per càpita japonès va caure deu punts i avui encara viu un període d'estancament. Això sí, els pisos estan a meitat de preu, tot i que en alguns barris de Tòquio han arribat a perdre el 70% del seu valor. Hi ha més danys col·laterals. El trencament amb el sistema tradicional i la substitució pel model especulatiu del capitalisme neoliberal anglosaxó ha generat una crisi en els valors tradicionals en el si d'una societat cada vegada més desorientada.

Una diferència notable amb el cas espanyol és que, malgrat tot, el Japó té una cultura solidària, que va repartir més o menys equitativament les pèrdues. La reducció del temps de treball, l'àmplia intervenció estatal i l'acceptació per part de les empreses de renunciar a bona part dels beneficis permeté que la desocupació passés d'un 1 a un màxim d'un 5%, tot conjurant el perill de la desestabilització social.

Les mesures vàlides Faríem bé de malfiar-nos dels qui van propiciar la situació de crisi actual, i que avui pretenen imposar-nos les seves solucions. Les úniques mesures vàlides per atenuar els efectes causats per les seves polítiques forçosament han de passar per pèrdues als guanyadors del passat i guanys als perdedors d'avui: una amnistia hipotecària parcial (reducció a fons perdut del deute immobiliari familiar, d'acord amb el valor real de l'habitatge), limitació de beneficis empresarials, establiment d'un salari màxim, increment impositiu per a les rendes altes, ocupació pública, nacionalització de determinats sectors econòmics, planificació, reducció del temps de treball i altres que tenen com a beneficiaris tres quartes parts de la població.

I tornar a la vella filosofia de Keynes; «l'empresari només és tolerable en la mesura que es considera que els seus guanys estan relacionats amb el que llurs activitats han aportat a la societat».

Algú podria retreure que un dels problemes estructurals de l'economia catalana és el de la baixa productivitat. Per comprendre-la, haurem de recórrer a un altre acudit de comunistes. Quan un inspector del partit retreu a uns obrers la seva indolència, un empleat afirma: «Vosaltres feu veure que ens pagueu, i nosaltres, que treballem.»