Els problemes de l'ensenyament primari i secundari sembla que preocupen la societat. Crec que només ho sembla, perquè és evident que en parlem molt, però sempre som allà mateix i la preparació dels alumnes no millora. Segur que tots plegats no fem el que toca. Els polítics també es preocupen per l'ensenyament. Una prova la tenim en el fet que una de les primeres coses que va fer el president Sarkozy va ser una Carta als educadors en què, entre altres reflexions, insistia, amb raó, que cal recuperar el respecte com a fonament de tota forma d'educació. Aquí la preocupació per l'ensenyament no sé si és excessiva, però sí poc encertada. Gairebé cada vegada que canvia el color del govern estatal es fa una nova llei d'educació que sobretot procura modificar el que ha fet l'anterior, cosa que crea una inestabilitat que no beneficia el sistema educatiu. I ara que a Catalunya tenim sobre la taula una nova llei, que en molts aspectes apunta vers la bona direcció, es troba amb crítiques gremials, amb enfrontaments i retrets entre escola pública i privada concertada, entre administracions i sindicats, i es posa més èmfasi en el que separa que no pas en el que uneix. Tots són al mateix vaixell i el que cal és sumar esforços i posar-se d'acord en els aspectes bàsics. Hem de tenir en compte, però, que l'última paraula l'ha de tenir el Parlament.

Culpa, també, dels alumnes Generalitzar és arriscat, però no és exagerat afirmar que hi ha una devaluació de l'autoritat personal i social de mestres i pares, així com una falta d'interès per part de molts alumnes, que s'esforcen molt poc. Emili Teixidor, arran dels informes negatius sobre l'estat del nostre sistema educatiu de la Fundació Bofill, l'OCDE i PISA, deia amb encert: «Ara discutirem si la culpa és dels professors, dels pares, de l'administració o de la LOGSE, i dels plans d'estudi que cada dos per tres canvien, amb el caos que això representa per a tothom. No sé perquè deixem els alumnes fora de la llista de culpables. Els estudiants que no estudien també deuen tenir la seva part –per petita que sigui– de culpa.» M'atreveixo a afegir un matís: la culpa dels alumnes no és pas petita. Dit d'una altra manera: la primera i principal causa del fracàs escolar és no estudiar prou, no practicar allò que en dèiem fer colzes davant d'un llibre, i això és força independent dels plans d'estudis i dels mètodes pedagògics. A cada edat escolar els alumnes han de ser responsables, en la mesura adequada, del que fan i del que no fan. Però d'això no se'n parla prou i, en canvi, de la responsabilitat dels mestres, de les autoritats educatives i de la societat en general se'n parla massa, i s'obvia la responsabilitat personal dels estudiants i dels pares que els han d'educar i controlar, encara que no sempre els sigui fàcil. Sobre una altra de les raons del perquè estem on estem en l'ensenyament, torno a citar Emili Teixidor: «La pedagogia de pa sucat amb oli que s'ha establert i que considera els infants i joves intocables i sagrats, petits déus que cal protegir i adorar, ens ha portat a aquest suspens majúscul. Qui et vol mal t'amoixarà, qui et vol bé et farà plorar, deien els avis.» Aquesta mala «pedagogia de despatx» és força responsable del problema. Valguin, com a exemple, les notes. Per fi les autoritats educatives han entès que aquelles frases com ara «progressa adequadament» o «necessita millorar» que figuraven en els informes de primària no volien dir gran cosa i han decidit suprimir-les, recuperant les qualificacions d'abans (de l'insuficient a l'excel·lent, passant pel suficient, el bé i el notable) que surten de dades numèriques. La «progressia pedagògica» que ha imperat aquests anys a Catalunya, a la qual li sobren alguns mites, ha tendit a igualar, en no voler fer gaires distincions entre alumnes, però no per dalt sinó per baix, cosa que ha contribuït a la mediocritat general. Hi ha alumnes millors i pitjors, això ha de quedar clar, i voler maquillar-ho no serveix de res. I si bé s'ha d'ajudar els que, tot i treballar, ho necessiten, no ha de ser a costa que els altres s'endarrereixin, sobretot si ens creiem que això de la societat del coneixement va de debò i que Catalunya necessita gent competent i preparada, i no només que «progressi adequadament». Són qüestions complexes que demanen molts més matisos dels que caben en un article, però si algunes coses no es diuen pel seu nom no ens en sortirem.