Aquests dies la gent d'Iniciativa proposava renegociar el pacte de govern i, entre altres mesures, retirar la nova llei d'educació. Paral·lelament, alguns sindicats han convocat una jornada de vaga per avui en contra d'aquesta llei. El curs passat, en les mateixes dates, ja se'n va convocar una altra. A l'anterior legislatura es va firmar un Pacte Nacional per l'Educació. En dos lliuraments distanciats en el temps, però directament connectats, una fundació privada ha emès sengles informes en què denuncia aspectes de l'educació que al seu parer no funcionen. Informes internacionals també han incidit en la baixa qualitat de l'ensenyament a Catalunya. Tots aquests informes, sovint parcials i esbiaixats, han generat importants polèmiques. Per altra banda, curs sí, curs també, sigui des de Madrid, sigui des de la conselleria, es modifiquen i es retoquen els dissenys curriculars de l'ESO i de batxillerat, amb decisions que una i altra vegada van en contra del vell esperit de la Reforma Educativa dels anys vuitanta, però que en cap cas resolen res i no ofereixen un model alternatiu clar. És a dir, estem en un continu enrenou, l'horitzó del qual és espès i tèrbol. Altrament, el sector està dividit en dos bàndols que s'ignoren mútuament, i als quals l'administració dóna ara una de freda i una de calenta, sigui el privat concertat sigui el públic, sense fer mai content a ningú, i executant mesures que tampoc se sap cap on van.

L'educació no és prioritària Una cosa, però, queda sempre clara: la inversió en educació no és mai una prioritat real dels governs, i ja des de la primera reforma del ministre Maravall, el paquet econòmic necessari per dur-la endavant no es va executar, i a Catalunya, especialment, donat que els successius governs del president Pujol es van decantar invariablement per l'ensenyament privat concertat, la qual cosa no vol dir pas que aquest estigui gaire bé. Així que, sense els diners, no es poden tenir ni les instal·lacions ni les ràtios per aula necessàries per assegurar una adequada atenció a l'alumne. Les mateixes noves construccions han estat pensades per tenir el mínim, més com a contenidors d'alumnes que no com a autèntics centres educatius.

La necessària professionalitat dels docents ha estat també un tema menystingut, tant en la seva formació com en el seu control, dins la idea que qualsevol persona amb un títol pot accedir a la tasca docent. La feina dels sindicats, sovint, ha estat purament laboralista, i no ha entrat en les qüestions curriculars ni pedagògiques. En general, l'administració s'ha preocupat només d'escolaritzar a tothom i que arreu hi hagués els mínims necessaris per funcionar, però una idea global i raonada de com i què s'ha d'ensenyar, no s'ha tingut ni es té, ni l'administració, ni el conjunt de la societat, i especialment els pares i mares, a to amb els temps d'egoisme gregari de nous rics que ens ha tocat passar.

Pensem què estem fent Ara que bufen aires de replantejament, vistos els resultats d'aquesta societat del diner i el tenir, potser seria hora que governs, sindicats, professionals, alumnes i pares s'aturessin una estona a pensar què estem fent. La nova llei que insisteix a tirar endavant el conseller Maragall només se centra en aspectes d'organització i de rendibilitat, sota la falsa progressia d'integrar l'educació dins la societat. L'única autonomia que vol un mestre o un professor és la que li donen uns bons mitjans i una bona formació. Totes les altres que planteja aquesta llei tenen un objectiu econòmic, que l'educació a Catalunya sigui més barata. No hi ha cap reflexió intel·ligent sobre què i com cal ensenyar. I el nostre problema, el dels professionals, i el dels alumnes i pares i mares, no és com ha de ser la direcció, a quina zona o institut estarem adscrits o quina mena d'assegurança tindrem (que també, però el que hi ha ara és bo i suficient), sinó com podem fer la classe i com podem organitzar els continguts, i com podem tractar el dèficit i l'excel·lència (horrorosa demagògia de fals progressisme la de l'informe Bofill, sobre la separació d'alumnes!).

Vull dir que tot aquest enrenou resulta una i altra vegada de la facilitat amb què la societat, a través dels seus governants, menysté l'educació, i com tot s'acaba situant en el seu cost i el seu control organitzatiu, i mai en allò fonamental, que és ensenyar. I quan ho van fer, amb la primera reforma, van sucumbir als teòrics de la pedagogia, i van enfonsar un sistema, l'anterior, que amb quatre retocs funcionava més que acceptablement. I això mateix estan fent ara amb la universitat, amb el famós pla Bolonya, devaluar una vegada més allò que cal ensenyar, per poder regir amb criteris economicistes i de mercat tot el sistema universitari.

Doncs potser que diguem prou, si algú ens escolta: ensenyar és una feina curosa, subtil i lenta, i cal generositat i exigència alhora, i respecte. Però com que la societat d'allò fàcil que tenim no ho sap veure, ens trobem tots atrapats en una confusió inacabable. I l'autoritat competent no vol, ni sembla que sap, assabentar-se'n. Molt trist, tot plegat.