Per què Bolívia no estava de moda i els mitjans de comunicació no parlaven en absolut d'aquest país quan era governada pel general Hugo Banzer vuit anys enrere, entre 1997 i 2001?

Banzer, en el seu primer mandat com a president militar del país i després d'un cop d'estat cruent amb dos-cents morts (1971-1978), va formar part del dream team governamental de l'assassinat, la tortura i la desaparició: amb l'argentí Jorge Videla, el xilè Augusto Pinochet i el paraguaià Alfredo Stroessner va ser coresponsable de l'operació Còndor. Banzer, en aquest macabre pla destinat a eliminar sistemàticament els opositors d'esquerres dels respectius països amb violències sense límit, va deixar setanta-sis desapareguts al seu país, i econòmicament va enfonsar-lo amb un deute extern que va passar, en aquells moments, de 782 milions de dòlars a 3.000 milions. On era llavors la premsa oficial dirigint la denúncia del general? Banzer no estava de moda…

I per què Bolívia no estava de moda i els diaris i televisions no en deien res quan era dirigida pel jove president Jorge Tuto Quiroga sis anys enrere, entre 2001 i 2002?

Quiroga, exfuncionari de l'FMI i exconsultor del Banc Mundial, va ser vicepresident del segon govern de Banzer, i va créixer políticament a la seva ombra: era l'hereu del dictador. Neoliberal convençut, conduïa la política econòmica del govern del general colpista aplicant, fil per randa, les receptes estratègiques del seu conegut FMI, i va privatitzar les refineries estatals de petroli Yacimientos Petrolíferos Fiscales Bolivianos (YPFB) a preus vergonyosos al mateix moment que s'agreujava, segons Unicef, la situació del 59% de bolivians que, en aquell moment, vivien en la pobresa, i del 24,5% que estaven en la pobresa extrema. Què escrivia la premsa dels anys 2001 i 2002 de Jorge Quiroga? Tuto no estava de moda...

I per què Bolívia no estava de moda i les agències de notícies escrivien ben poc sobre aquest país quan era governat per Gonzalo Sánchez de Losada, anomenat Goni, només cinc anys enrere, entre 2002 i 2003?

El 17 d'octubre de 2003 Sánchez de Losada fugia de Bolívia cap a un refugi daurat als EUA després d'haver reprimit, amb setanta morts i centenars de ferits, les manifestacions civils que protestaven per la venda injusta i totalment desequilibrada del gas natural del subsòl bolivià a Mèxic i EUA, venda que es feia a uns preus escandalosament avantatjosos per als inversors estrangers i miserables per al país venedor: dels mil milions de dòlars de guanys anuals calculats en el projecte les multinacionals Pacific LNG, British Petroleum i Repsol YPF es quedaven el 82%, i el poble bolivià el 18% restant. I a aquests setanta morts cal sumar-ne una trentena més de l'any anterior, en l'anomenada masacre de febrero, igualment provocats per la repressió del govern de Sánchez de Losada de les protestes populars en contra d'un impost obligat per l'FMI per «estabilitzar» l'economia del país i que gravava els salaris dels treballadors. És cert que la premsa es va fer ressò puntual i circumstancial dels esdeveniments, però just per als dies en què tot va passar. On eren les grans agències de premsa construint una campanya contra Sánchez de Losada? Goni no estava de moda…

Un quítxua que planta cara I per què ara Bolívia sí que està de moda? Just quan, democràticament i amb un nombre de vots considerable al darrere, el seu president és Evo Morales, el quítxua que ha tingut el coratge de plantar cara als monstres de l'economia global que històricament han devorat aquest país portant-lo a una pobresa avui quasi bé crònica. Morales –a qui tampoc li convé la mitificació idealista i embadalida que una certa esquerra acrítica li ha construït ja que ha avançat per entre encerts i també errors que cal corregir– és ara la diana, al punt de mira de l'ordre mundial establert, la paròdia diària dels mitjans de comunicació oficials.