Jo sóc una dels molts estudiants que aquest any han anat a estudiar a l'estranger amb una beca Erasmus.

I sóc una de les moltes persones que al final de la carrera han hagut de compaginar estudis i feina i mantenir-se per si soles.

L'últim any de carrera i després de treballar i estudiar durant gairebé dos anys, demano un Erasmus. Això em permetrà conèixer una altra ciutat però quedar-me per un temps sense feina i viure dels estalvis. Demano la beca Mobint a la Generalitat. Declaro que fa un any que em mantinc econòmicament, aportant nòmines. La resposta de la persona que revisa els meus documents per sol·licitar la beca és: «Si realment et pots mantenir amb 500 euros al mes, escriu un llibre explicant com. Segur que et faràs rica.» Deixant les maneres a part, em sembla que no està la cosa dels sous per fer bromes sobre la coneguda generació mileurista. Encara que això de mileurista jo no ho he viscut mai perquè mai he cobrat 1.000 euros al mes encara. I sí, es pot viure. S'ha de viure. Per desgràcia som molts els que vivim així. Em sembla trist que m'hagi d'enfrontar a això per aspirar a una beca de només 200 euros al mes durant sis mesos. Si amb aquesta beca pogués sobreviure escriuria un llibre i em faria rica. Però no m'han donat la beca.

Després d'aquesta resposta decideixo sol·licitar la Beca Fernando Alonso, d'Universia (Caja Santander). Per aspirar a la beca s'havia de fer un treball d'investigació sobre seguretat viària. Mentre treballo i estudio a les nits faig el treball. He llegit casualment que el dia 21 d'octubre van entregar-les i jo no he rebut ni un trist mail de gràcies per haver-hi participat.

Això sí, rebré 230 euros al mes de la meva universitat i del ministeri. I subratllo rebré perquè fa dos mesos que sóc fora i ningú m'ha ingressat res. Em podré pagar quasi el lloguer.

Però Berlín és una ciutat preciosa.