El conseller i el seu equip han tractat de dissimular les profundes transformacions que pretenen implantar en l'educació pública mitjançant eslògans. Així, una «llei de portes obertes» que implica que la gestió privada i els negocis entraran en escoles i instituts, una «llei de futur» que amaga un retorn a un passat d'autoritarisme i arbitrarietat i «una llei de país» que obvia que el conjunt de mesures a aplicar són les mateixes que arreu del món, en el context de l'agenda privatitzadora dels serveis públics, han degradat els sistemes educatius. Els nostres responsables polítics han llegit Orwell, i dominen a la perfecció la tècnica de pervertir el llenguatge.

En realitat, del que es tracta, és d'una llei «contra» el país, perquè no busca la millora de l'educació, sinó que busca un canvi radical de paradigma educatiu. Enlloc apareix cap de les mesures que han demostrat que són eficaces: l'atenció personalitzada, els grups reduïts, la formació permanent del professorat, la col·laboració familiar. En canvi, blinda els privilegis d'escoles concertades, imposa una gestió empresarial, es desentén de trams essencials educatius per passar la patata calenta als municipis i posa fi a allò que havia caracteritzat l'excel·lent tradició pedagògica catalana: la participació de la comunitat escolar en la presa de decisions. Se subverteix el significat de la paraula autonomia per posar fi a la d'aula, la de cicle i la de claustre. Tot, a la recerca d'un professorat i un alumnat submisos, acostumats a acatar acríticament consignes superiors. I d'unes famílies reduïdes a la condició de clients. Una involució en els valors que defineixen tota societat democràtica.

Tot plegat, amb una finalitat. Posar fi a l'escola com a instrument de promoció social, liquidar la meritocràcia, eliminar la dissidència, signes del temps de globalització en què l'educació ha passat de ser un pilar de ciutadania a se un negoci més.