La construcció europea em recorda aquella història en què l'avi iniciava un negoci, el fill el feia créixer i el nét se'l fulmina per deixadesa o perquè, havent-s'ho trobat tot fet, no atorga cap valor a la feina feta pels seus avantpassats. Els líders de l'Europa actual són una mica com aquests néts. La metàfora és avui, després del no irlandès al Tractat de Lisboa, més vàlida que mai. I és que aquest no, de la mateixa manera que van ser el no francès i el neerlandès al tractat constitucional, suposa una clara constatació que si alguna cosa no té futur de cap mena és obsessionar-se a seguir avançant en una anacrònica idea d'Europa dels estats i dels poders econòmics. El problema és que els governs han estat incapaços de reaccionar, i quan ho han fet ha estat per insistir encara més en aquesta visió. Dos dels pilars ideològics de la UE, com són el respecte i la promoció dels Drets Humans i l'enfortiment de l'estat del benestar, es veuen cada cop més amenaçats a causa d'ofensives com les que han impulsat Sarkozy i Berlusconi, però secundada per molts, si no per tots, els altres governs, en temes tan greus com ara la ja tristament famosa directiva del retorn o la proposta de directiva de les 65 hores.

El problema més greu que té avui el projecte europeu no és de personalitat, sinó de credibilitat, i té dues conseqüències. D'una banda, les veus euroescèptiques es veuen enfortides, exageren la seva demagògia i els arguments nacionalestatalistes. Però d'altra banda, la gent europeista, aquella que durant dècades ha somiat i lluitat per una Unió Europea cada vegada més política, més social i ambientalment responsable, més conscient de la seva diversitat nacional, lingüística i cultural, més creïble en política internacional i coherent entre prèdiques i pràctiques, aquesta gent es troba frustrada i desorientada. La bona notícia és que aquesta mateixa gent, que fruit d'aquesta desorientació semblava desmobilitzada, ha decidit respondre protestant contra la pèrdua de drets que suposa la directiva del retorn, manifestant-se contra l'atemptat als principis bàsics que significa la directiva del temps de treball, exigint veure reconeguda la seva llengua, el català, en les institucions europees.

Ha arribat l'hora de recuperar el timó del projecte europeu, de reivindicar l'europeisme crític, de recordar que toca establir les bases per a un procés constituent que posi fi al dèficit democràtic europeu actual i que comporti un veritable debat sobre què volem que sigui l'Europa d'avui i de demà, i en el qual han de participar actors socials i polítics a tots els nivells.

I si cal plantejar un procés de consolidació a diferents velocitats, perquè alguns tenen por d'anar més ràpid, doncs que no ens faci por, ni mandra. Però deixin vostès, els governs, d'amagar-se darrere l'excusa del consens per a no moure's o, pitjor encara, per a fer preocupants passos enrere en qüestions tan fonamentals com ara el dret laboral europeu i els drets fonamentals de les persones migrades.

Sigui com sigui, sóc dels qui segueixen creient en el somni d'Europa. I per sort, percebo clars símptomes que la ciutadania europea ja està reaccionant. És hora que els governs l'escoltin.