No hi ha res que em produeixi tanta tristesa com veure prostituïda la religió. La religió, en teoria, ens hauria de relligar a Déu. I Déu, amb independència de si existeix o no de manera real i demostrable, és el compendi de totes les coses bones, el Bé Suprem. La idea que tenim de Déu és genuïnament platònica. Arribem a la idea de Déu per analogia amb l'home. Tot el que hi ha de bo i de lloable en l'home, en Déu hi és en grau sublim. En la llei de Moisès, invocar el nom de Déu en va es va considerar pecat. Amb l'arribada de Jesús, la noció de pecat adquireix una dimensió que no tenia. Pecat és qualsevol ofensa que s'infligeixi a l'home, que en el context evangèlic rep el nom de proïsme. El proïsme (és a dir, l'altre) mereix la consideració de germà: estimaràs Déu per sobre totes les coses i el pròxim com a tu mateix. En aquests dos manaments, que en realitat són un, es resol tota la llei i tot el que digueren els profetes. Es tracta d'una síntesi meravellosa que avui ja és patrimoni de la Humanitat.

Valgui aquest preàmbul per emmarcar degudament el fet que vull comentar: la lapidació d'Aisha, una noia de 14 anys, acusada falsament d'adulteri. No és la primera vegada que passa, però sí la primera lapidació que ha tingut lloc per amagar un delicte de violació comès contra Aisha. Els fets van ocórrer a la ciutat portuària de Kismayo, al sud de Somàlia. En aquesta ciutat hi governa una coalició d'islamistes que no amaga les seves afinitats amb Al-Qaida. Són terroristes, però terroristes amb barbes de profeta. Actuen en nom d'Al·là. El mateix nom que invoquen els jueus i els cristians que parlen en llengua àrab. La confusió, doncs, no pot ser més gran. Déu com a coartada per cometre crims és la perversió de la religió. La religió ens hauria d'allunyar del crim. Però avui, amb el radicalisme fonamentalista islàmic, passa exactament al revés: la religió serveix per justificar el crim. De res no ha valgut que la presidència de la UE condemnés la lapidació d'Aisha. Com tampoc van servir de res les protestes dels familiars. La guàrdia islamista va disparar contra les persones que van intentar aturar la lapidació. Entre aquestes, un nen, ja que la guàrdia va disparar de manera indiscriminada contra la multitud que presenciava la terrible execució.

Una multitud contemplant la lapidació d'una dona és una estampa que no sembla d'aquest segle. Que lluny que estem de la famosa frase de Dostoievski segons la qual «si Déu no existís tot estaria permès...!» I que a prop, en canvi, del que deia Diderot: «La idea que no hi hagi déu no fa tremolar ningú; més aviat hom tremola davant la idea que n'hi hagi!» Trist, però cert. Trist sobretot per a un cristià, que creu en un déu que és amor. Es fa difícil no parlar de xoc de civilitzacions. Però encara resulta més difícil entendre com és possible que en el segle XXI religió i barbàrie puguin anar de bracet sense que en el cor de totes i cadascuna de les religions no es produeixi un autèntic tsunami de protestes...! Amb raó deia Simone de Beauvoir que li era més fàcil pensar en un món sense creador, que en un món carregat amb totes les contradiccions del món.

Entre aquestes contradiccions hi ha el paper d'arbitratge que intenten dur a terme les religions, cadascuna en el seu territori. No cal dir que el millor arbitratge fóra que les religions ocupessin el lloc que els correspon. No cal que la religió quedi relegada a la vida privada, però sí que cal que no vulgui dirigir la vida pública. En el cas de Somàlia és molt clar que els que més han treballat per denunciar les injustícies perpetrades pels «senyors de la guerra» són els membres d'Amnistia Internacional. Des que aquells «senyors» van aconseguir el control de les diferents regions, el nombre de morts supera la xifra de 6.000, als quals cal afegir-hi els cents de milers de desplaçats, segons l'informe d'Amnistia. El panorama no pot ser més desolador. Fa ben bé 18 anys que Somàlia viu sense un govern central. I potser és hora de recordar que, si Obama és avui el president dels EUA ho és malgrat l'oposició dels neocons radicals, que professen la religió evangelista. No va ser tampoc cap lider religiós el que va dictar la fi de l'esclavitud, sinó que va ser, com és notori, el gran Abraham Lincoln, un president que aquests dies veu recompensat el seu esforç, en favor de la persona humana tout court.

Dol haver de reconèixer que el moviment ecumènic no ha sabut anar més enllà de la simple pregària en comú, cosa que ja era realitat a Taizé, molt abans que en el Vaticà II es parlés d'ecumenisme religiós. Si les religions no s'uneixen per afavorir la pau i evitar la barbàrie, aleshores no té sentit discutir si han o no de quedar relegades a l'àmbit de la vida privada, ja que la seva rellevància social és més decorativa que altra cosa. El que de debò interessa és la pau; no qualsevol pau, evidentment, sinó la pau que neix del respecte al dret de l'altre. Si les religions no assumeixen la Declaració Universal dels Drets Humans, la seva contribució al bé comú serà ben minsa, a banda d'anacrònica. Des res no serveix desmarcar-se dient que el fanatisme que alimenta els actes terroristes no és pròpiament religiós o que no prové dels Llibres Sagrats. Aquest seria el cas de la xara que li fou aplicada a Aisha; la seva germana prou clamava que l'execució era contrària a l'Alcorà i a la lògica, però el cas és que Aisha és morta i que els seus assassins campen a lloure sembrant el terror en nom de l'islam. En aquest cas en nom de l'islam. En altres és en nom d'un altre credo. La història és tan plena d'exemples, que no ens els acabaríem. Però una cosa és igualment certa: en un estat laic, aquest crim seria impensable.