A l'Humanities Center de la Universitat de Stanford (Califòrnia), el dia de Tots Sants va ser una important jornada de reflexió al voltant d'un nou fenomen que ha començat a despertar un progressiu interès arreu del món: la situació del cinema català i la seva projecció dins les noves avantguardes cinematogràfiques. Joan Ramon Resina, director del departament d'espanyol i portuguès de la universitat, va decidir organitzar, amb la col·laboració de l'Institut Ramon Llull, una setmana en la qual es pogués veure una variada mostra de la producció dels darrers anys, on es compaginaven documentals com ara Cravan versus Cravan, d'Isaki Lacuesta, i La doble vida del fakir, d'Esteve Riambau i Elisabeth Cabeza, amb produccions televisives sobre la memòria històrica com ara Els nens perduts del franquisme, de Montse Armengou. La mostra ha estat complementada per un col·loqui que ha volgut convertir el cinema català en un objecte d'estudi capaç d'atreure les més prestigioses universitats del món. En la presentació del col·loqui, Joan Ramon Resina va deixar clar que el fet que el cinema català estigués a Stanford, considerada la tercera universitat més prestigiosa del món, suposava un pas important, ja que volia dir que s'intentava anar més enllà dels clàssics estudis hispanistes tancats en determinats tòpics i poc oberts a les darreres tendències, mentre s'observava com a Catalunya es feia un cinema sense complexos allunyat dels models industrials i institucionals fixats des de Madrid. Si el cinema ocupa un lloc clau en la cultura cinematogràfica, la qüestió essencial no rau en la seva rendibilitat industrial sinó en la seva capacitat per generar discursos.

En el transcurs del debat es va intentar definir quines eren les característiques que podien unir els productes sorgits en els darrers anys a Catalunya. Una primera característica és la preocupació dels cineastes per documentar mons condemnats a desaparèixer i inscriure el pas del temps com un valor determinant de les seves obres. José Luis Guerín i Mercedes Álvarez senten una clara atracció per les runes i les restes d'un món condemnat a desaparèixer, o Albert Serra converteix el pas del temps en matèria d'un viatge abstracte cap a universos mítics. Aquesta reflexió sobre el temps contrasta amb un desig de recerca d'un nou espai. Molts cineastes exploren paisatges i mons que no estan en l'imaginari català i posen en evidència un desig de cinema desterritorialitzat. José Luis Guerín filma dones espectrals a Estrasburg, Pere Portabella va a Alemanya per convertir Bach en el punt de partida d'una reflexió sobre l'herència europea i Marc Recha roda en un autèntic no man's land fronterer del Rosselló un conte cruel sobre una gallina dels ous d'or.

La força d'aquest cinema no rau només en l'originalitat de les obres, sinó en haver estat capaces de crear allò que Jordi Balló, present a Stanford, ha definit com «la força d'una comunitat». Com en tots els moviments cinematogràfics, s'ha gestat una comunitat creativa, en què els cineastes, els tècnics, els crítics i els estudiosos discuteixen i intercanvien experiències. Aquesta comunitat no s'ha tancat en ella mateixa, no ha parat de buscar els camins i les xarxes de la difusió internacional. La victòria del cinema català no ha estat altra que la d'haver sortit del provincianisme en el qual alguns el volien recloure.