Cap al 2020 els udols dels llops s'haurien de tornar a sentir a les Gavarres i al Montseny, a darrere de la Mare de Déu del Mont i a les Alberes. I al cap de Creus, un llop hauria de poder conviure amb un llop de mar, sense que la intolerància dels caçadors i dels pescadors ho torni a impedir.

El llop, el Canis lupus, tornarà si es poden desenvolupar projectes de reconciliació amb l'Homo sapiens, gran mamífer generalment ferotge i intransigent. Jordi Sargatal, director de l'àrea de territori i paisatge de l'obra social de Caixa Catalunya, vol impulsar un projecte per guanyar la confiança de la propera generació d'humans, a través d'accions a les escoles.

Les claus de la reintroducció del llop als nostres boscos es desenvoluparan avui i demà en el Col·loqui de Tardor Llops i humans a Catalunya. Del passat al present, que se celebra al Club Natació Banyoles, organitzat pel Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles. Hi participaran grans especialistes, d'entre els quals destaquen el professor d'història i investigador Jean-Marc Moriceau, autor d'Histoire du méchant loup, que documenta els tres mil atacs de llops a França des del segle XV; Mario Sáenz de Buroaga, biòleg i un dels principals especialistes en llops de l'Estat; la paleontòloga de la Complutense vinculada al jaciment d'Atapuerca Nuria García; el catedràtic d'antropologia social de la UB Joan Frigolé; els especialistes del Centro Temático del Lobo Ibérico de Puebla de Sanabria Javier Franco i José Luis Santiago, o Jordi Sargatal i Josep Maria Massip.

El Col·loqui de Tardor va començar ahir a Banyoles amb conferències sobre folklore del llop, però dimecres ja hi va haver un dels primers actes paral·lels a Girona, al Cinema Truffaut, on es va projectar la pel·lícula Los lobos no lloran, sessió organitzada pel Grup Fer, dedicat a l'estudi i la conservació dels grans carnívors de Catalunya: linx, llop, ós bru i vell marí o foca mediterrània.

El biòleg Ponç Feliu, regidor de Medi Natural a l'Ajuntament de Girona, va encetar el debat amb una reivindicació: «El llop ha de poder tornar a les Gavarres.» Alguns dels assistents a la projecció ho van veure inviable, ja que el massís és excessivament humanitzat i hi ha força carreteres. Sargatal creu que ens faríem creus d'on viu i de què el llop ibèric: «A Espanya el trobes al mig de camps de gira-sols menjant talps, i el trobes pels abocadors menjant.»

I quan maten bestiar? Com es paga el bestiar mort als ramaders? «El pagament ha de ser ràpid i no hi haurà problemes», va advertir Sargatal, després de recordar l'experiència de la Fundación Oso Pardo (FOP) a Astúries, quan un ós bru per menjar-se la mel es carrega tota una parada de bucs. I encara va recordar que a Astúries i a Castella i Lleó hi ha més ramaderia avui que abans del llop i de l'ós i que dóna molts ingressos en zones rurals que corrien el risc de despoblar-se, com Somiedo i La Culebra.

Per això, Sargatal també va reivindicar la reintroducció de l'ós i del linx. «A molts ens agradaria que un dia un ós ens apartés del seu camí d'una manera tan gentil com ho va fer a aquell caçador de la Vall d'Aran. Si l'hagués volgut matar, l'hi hauria clavat urpada al coll per seccionar-li la caròtide i la jugular, però sabia que l'home de dues potes amb escopeta és l'animal més perillós i ressentit.»

Sargatal va revelar el seu somni: «El dia que un ós baixi del Pirineu fins a la punta del cap de Creus i miri als ulls d'un vell marí, que treu el cap de l'aigua, com aquell qui torna a la llegenda fundacional de l'Empordà, aquell dia que això passi molts ja podrem morir.»