Michael Crichton ha passat a la història com un hàbil constructor de best-sellers basats en allò que alguns anomenen tecnociència, és a dir, en la confecció de ficcions que parteixen d'un cert supòsit científic.

De tots és sabut que no hi ha res més llunyà de la ciència que la ficció, ja que mentre una explora o busca la veritat, l'altra parteix de la mentida per crear allò versemblant. Les teories de Crichton, però, més enllà de la seva semiveritat científica, s'imposen com a visions o projeccions del nostre present, són al·lucinacions sobre la manera com una societat crea els seus fantasmes de futur. Si prenem com a exemple Parc Juràssic, l'obra que va donar peu al conegut blockbuster de Steven Spielberg, ens trobarem amb dues curioses paradoxes. La primera té a veure amb la qüestió de per què els dinosaures són tan populars als Estats Units. La resposta sembla simple, ja que té a veure amb com un país sense història té la necessitat de convertir el dinosaure en mite per tal de configurar una cert veritat al voltant del seu passat. La segona qüestió és la suposada fabulació genètica que preveia com a partir del genoma d'un dinosaure fossilitzat pot arribar-se a construir una criatura virtual. La resposta sobre la veritat de l'experiment no té tant a veure amb la biologia com amb les tecnologies audiovisuals.

Crichton –i després Spielberg– ens parlaven a principi dels vuitanta de com després d'una tecnologia de l'empremta i la reproductibilitat –la fotografia/el cinema– era possible el naixement d'una tecnologia basada en les dades. No sé si és possible crear un dinosaure a partir d'un genoma, però sí que sé que a partir del 1990 va ser possible crear un dinosaure amb un seguit de bits emmagatzemats en un ordinador. És possible fer-ne una imatge de síntesi que s'anima mitjançant una complexa base de dades.

La faula biològica es convertia en una faula informàtica.