Senyora Marina Geli, on s'opera vostè, que només espera tres mesos? La gran majoria dels ciutadans, que no tenim parents ni amics en les altes esferes polítiques o mèdiques, ens esperem 12, 14, 18 mesos..., o ens morim mentre esperem aquesta atenció. En aquests moments recordo una entrevista que un reconegut diari d'aquest país feia al Molt Honorable President senyor José Montilla sobre les seves intencions per a Catalunya quan ell acabava d'arribar al poder. El senyor Montilla es comprometia a posar Catalunya al mateix nivell que Suècia i jo davant tal pretensió vaig al·lucinar: deu ser que el senyor Montilla no coneix la situació de Suècia o potser és que desconeix la de Catalunya, o del que no té ni idea és de l'abisme que ens separa?Tot això ve a tall de la situació en què es troba el meu pare. Jubilat de 80 anys que ha cotitzat tota la seva vida i per tant ha col·laborat en el manteniment dels serveis de benestar que no ens dóna el govern.
Des del juliol del 2007 es troba en llista d'espera. Espera un quiròfan per poder ser operat d'una hèrnia que va creixent dia a dia de manera que actualment li impedeix fer una vida mínimament normal. Jo em pregunto: quines són les prioritats d'aquest país?
El meu pare, malalt i jubilat, ha d'esperar anys per poder ser operat però, en canvi, no hauria d'esperar si volgués gaudir d'unes vacances subvencionades a les Canàries, Benidorm o a la Costa Daurada. Considero que la prioritat és donar resposta a les necessitats sanitàries dels ciutadans i per tant facilitar els mitjans adequats a l'excel·lent personal sanitari de què ja disposem i que per altra banda fa miracles per suplir la desídia i la ineptitud de la nostra classe governant. En menys d'una dècada els successius governs de Catalunya han aconseguit carregar-se el sistema de sanitat pública. Convido qualsevol responsable polític a refusar-me aquesta afirmació, però no amb estadístiques, sinó amb fets. Demano que d'una vegada operin ja el meu pare i li tornin una vida digna. S'ho mereix.
