dimecres, 5 de novembre de 2008
> Tal com «ratja»
la galeria
JOAN DOMÈNECH I MONER.
Salvador Pujós, creador del programa televisiu local del mateix títol, haurà d'adaptar-lo a la grafia que proposo irònicament, després d'haver vist per TV3 la minisèrie La ratjada que ha tingut per escenari Lloret. A aquestes altures, poca gent sabia què és una rajada. Els peixos aplanats de fons sorrenc als quals ens referim, aquí reben més aviat el nom de bastina, clavellada, escrita (aquest sobretot als menús dels restaurants) i la variant verinosa la representa la milana. A la sèrie de la cadena catalana,
la ratjada, volia jugar amb el nom del peix i amb el verb castellà rajar (lligant-ho amb la ganivetada que surt en el film). Sigui com sigui, la t afegida al substantiu hi cantava d'allò més i l'hem d'entendre com una gracieta dels guionistes de Can Fanga, aliens als usos i costums de les nostres platges. De Lloret van sortir algunes bones vistes, perdudes, això sí, entre un embolic de prostitutes, macarres, drogoaddictes, mafiosos, assassins, hotelers extorsionadors. En el context de les projeccions normals, hauria estat una pel·lícula més, d'intriga. Si la voluntat municipal, però, era la d'aconseguir la mateixa anomenada que Breda amb Ventdelplà i desviar l'atenció de la temàtica habitual per la qual, per desgràcia, Lloret surt a la premsa, dubto que ho aconseguissin. La sèrie resultà ser «más de lo mismo». Per aguantar un guió tan truculent els vells lloretencs haurien afirmat que s'havia de «tenir un fetge com una rajada», que això sí que abans es deia.
|
