La gran majoria del comentaristes polítics asseguren que les eleccions nord-americanes tradueixen un combat d'idees entre dues maneres d'entendre el destí dels EUA. N'estic segur que és així, perquè malgrat que la clàssica divisió entre dretes i esquerres ja no serveix per definir què és cadascú, la veritat és que la visió del món i els valors que es defensen ens situen al costat del conservadorisme o del progressisme. Hi ha molta gent que es diu d'esquerres que, de fet, és conservadora a cor què vols, fins al punt que en qüestions de moral, de fe, o fins i tot de model de societat, és tan o més reaccionària que les dretes. Sigui com sigui, sembla que hi ha una certa coincidència entre els que creuen que la confrontació entre Obama i McCain respon a la dialèctica del combat d'idees. I si això és així als EUA, em pregunto per què no ha de ser de la mateixa manera a Catalunya. És que no hi ha combat d'idees a Catalunya? I tant que sí!

Pitjor de com estàvem Al cap de dos any d'haver-se constituït el segon tripartit, em sembla que tothom ha pogut comprovar que no vivim en un paradís gaire esquerranós. La vida material no ens ha canviat radicalment, oi? Més aviat som on érem. O pitjor, si m'ho accepten. I dic pitjor perquè la degradació política és cada vegada més notòria. Hi ha qui diu que Catalunya ha entrat en decadència. No sé si és ben bé això. Em fa l'efecte que el que ens passa és que estem governats per gent que no té projecte. Que no té un model de país. I la prova d'això és, per exemple, la conversió recent de Joan Puigcercós a la retòrica de la defensa dels valors, cosa que abans era, almenys per a ell i la seva parròquia, patrimoni de la dreta. El tripartit no es va formar, oi?, per repetir el que ja reclamava Jordi Pujol sobre la família, la responsabilitat civil, el compromís i la solidaritat gairebé mutual. Es tractava de canviar el país com un mitjó, però resulta que no hi ha fórmules màgiques. A la fi, tothom ha pogut comprovar que allò que preocupa la gent és menys ideològic del que sempre es diu des de l'esquerranisme.

Per tant, sovint és més important el model de societat, el model de país que té cadascú, que les cabòries ideològiques que només aglutinen els militants de cada causa. Els posaré un exemple. No fa gaires dies vaig participar en una tertúlia al costat d'un parell de persones que s'autoproclamen d'esquerres. Mentre discutíem d'una manera més o menys vaga sobre la crisi financera que va posant en quarantena el sistema de garantia del benestar encetat després de la Segona Guerra Mundial, els dos suposats progressistes nedaven loquaços en un mar de tòpics. En canvi, quan vam passar a discutir sobre si calia o no calia donar publicitat a les ajudes públiques als bancs o a les empreses, de cop l'alegria progressista va desaparèixer. Això no, de cap manera, perquè fer públiques les males pràctiques bancàries crearia desconfiança. I això per què, si es pot saber? En un país on fins i tot l'impagament de les multes de trànsit surten al butlletí oficial de la província amb el nom i cognom de l'infractor, resulta que els progressistes reclamen que es protegeixi la intimitat d'aquells bancs que per culpa de la mala gestió estan amb l'aigua al coll i els cal ajuda pública. És que aquests senyors no saben que la transparència és el gran i millor actiu de la democràcia?

Es veu que és més fàcil parlar del combat d'idees des de la distància que no pas quan la batalla és a tocar. Deu ser per això que molts dels que des d'aquí lloen les propostes d'Obama es llançarien a la vena jugular d'aquell que gosés proposar alguna de les seves idees com a solució per als nostres mals. El patriotisme, posem per cas. Perquè si hi ha un aspecte que destaca del programa del senador demòcrata per Illinois és, precisament, el patriotisme. Un patriotisme integrador que enforteixi la nació americana en comptes de debilitar-la per la falta d'adhesió i per evitar el defalliment intern i el desprestigi extern per una manera de fer arrogant. La sensació de decadència de Catalunya que s'ha escampat com una taca d'oli té molt a veure amb això, amb la debilitat del patriotisme nostrat, entretinguts com estem a saber qui és més d'esquerres. Vista l'evolució d'aquests dos anys de tripartit montillà, sóc del parer que aquest govern és, a pesar de la presència dels independentistes, una màquina de desnacionalització.