En l'exercici de les disciplines en què treballo, veig casos que m'alarmen pel risc que impliquen i per la frivolitat amb què molta gent els tracta. Per exemple, el cas d'una persona diagnosticada per diferents especialistes en salut mental de patir «trastorn límit de personalitat amb trets esquizoides». Aquesta persona portava la seva malaltia amb dignitat i, medicada de manera adient i practicant tècniques de relaxació per rebaixar els nivells d'angoixa que sovint se li disparaven, feia el que en diem una vida normal. Però de cop i volta coneix un il·luminat que li assegura que la medicació l'enverina i que es pot guarir fent dejunis, estades llargues en «santuaris» de ioga i molta meditació. No cal que entri en gaires detalls de l'estat explosiu en què ara es troba.

Conec també un altre cas en què s'aconsella a un esquizofrènic canviar l'antipsicòtic que pren per flors de Bach i relaxar-se, o un altre malalt epilèptic a qui es diu en una herboristeria que les aures que té abans d'un possible atac no són més que manifestacions espirituals, despertars de xacres, d'energies superiors... i com a remei universal al darrere hi ha sempre la paraula ioga i alguns pseudoprofessionals deshonestos que s'aprofiten del desconeixement o la ignorància de gent que busca ajuda, física o psíquica, i que s'agafa al que sigui per tal de sentir-se millor.

Quan una persona té malalties diagnosticades, com per exemple esquizofrènia o epilèpsia, s'ha de tenir sempre molt present que la medicació és competència exclusiva de l'especialista mèdic. Mai no és competència del professor de ioga ni de cap curandero. El ioga, és cert, ajuda en moltes coses. És una bona teràpia per rebaixar estrès, per controlar l'ansietat i, segons quins exercicis (asanes), ajuden en teràpies de l'estat d'ànim, com la depressió. Però només ajuden: no guareixen per si mateixes ni poden substituir la medicació que cal prendre en un moment donat (o sempre, en el cas de les malalties cròniques). Quant a les lesions físiques, molta atenció amb els numerets de circ d'algunes posicions que veiem en els llibres. S'ha de saber quines posicions pot assolir algú que tingui problemes a l'estructura òssia o a les articulacions perquè es poden veure agreujades per una pràctica mal dirigida o mal feta.

El ioga és a l'abast de tothom i els seus beneficis són tants, que resulta excessivament fàcil que practicants avançats i poc exigents s'autoanomenin «professors» i es vegin amb cor de dedicar-s'hi professionalment. Actualment podem trobar el que se'n diuen classes de ioga a instituts de bellesa, gimnasos, i fins i tot hi ha anuncis de persones que s'ofereixen a fer classes particulars. En molts casos no hi figura el nom del professor, cap nom de responsable, ni cap referència a l'escola en què s'han format. Només un número de telèfon. La persona interessada té el dret, i jo diria que el deure, d'informar-se, d'interessar-se per la formació de la persona que li farà les sessions, de la mateixa manera que exigim el títol i la col·legiació a un metge, un psicòleg o un advocat perquè el que fem treballar és el material més sensible que hi ha: el cos i la ment de l'ésser humà.

Un professor/a ha de ser una persona qualificada per a la transmissió d'un coneixement profund que s'assoleix després de moltes hores de pràctica i moltes hores d'estudi i de dedicació. El títol de professor de ioga requereix anys de formació. No hauria de donar classes una persona que simplement ha practicat pel seu compte, que ha passat uns mesos a l'Índia, o que, imbuïda d'un misticisme digne de millor causa, decideixi fer del ioga un sacerdoci amb adeptes inclosos.

El Comitè Pedagògic de la Unió Europea i de les entitats legals encarregades de reconèixer oficialment el títol de professor de ioga fixen en 4 anys el període de formació durant el qual l'alumne rep formació exhaustiva sobre filosofia, metodologia, pedagogia, psicologia bàsica i anatomia.

A Catalunya i a Espanya hi ha diverses associacions legalment constituïdes que expedeixen el títol oficial. L'AEPY (Associació Espanyola de Practicants de Ioga), amb seu a Barcelona, www.aepy.org, i més de 30 anys d'experiència, i l'IYTA (Associació Internacional de Professors de Ioga), www.iyta-es.org. Ambdues associacions estan reconegudes i són membres de la Unió Europea de Ioga, i de la Fédération Nationale des Enseignants de Yoga, www.lemondeduyoga.org amb seu a París. A França, els professors estan sindicats en el Sindicat Nacional dels Professors de Ioga. A casa nostra, l'AEPY està treballant en uns nous estatuts que, esperem, posaran fi a l'intrusisme professional que perjudica el rigor d'aquesta disciplina i que delimitarà les competències exactes dels ensenyants.

Convertim, doncs, la pràctica del ioga en un instrument que ens ajudi i no en una font de problemes.