El festival d'Altamont, el 6 de desembre del 1969, havia de ser una versió californiana del de Woodstock, que quatre mesos abans havia marcat un dels moments prominents del moviment hippie a la costa est dels Estats Units. Amb dos atropellaments mortals, un ofegament i l'assassinat d'un jove negre de divuit anys a uns pocs metres de l'escenari mentre els Stones, estupefactes, interpretaven Under my thumb, van fer d'Altamont –al qual s'hi han d'afegir també nombroses hospitalitzacions per la circulació en massa d'àcids en mal estat– un infern que va marcar –mentre Vietnam ho feia en la distància– el punt i final a tota una era d'amor i de pau.

D'aquell concert, Albert Mayles –que durant els quinze anys anteriors ja havia filmat obres com ara Psychiatry in Russia (sobre diferents centres de salut mental de Moscou); With love from Truman (un retrat de qui va escriure A sang freda), o Salesman (tot un film de culte sobre les peripècies d'un venedor de bíblies als EUA)– va fer-ne un documental: Gimme shelter, que encara continua sent considerat una gran fita en el terreny del cinema documental musical. La filmació, per part de Mayles, del moment en què un membre del col·lectiu dels Hell's Angels clavava mortalment un ganivet a Meredith Hunter, que havia estat passejant-se prop de l'escenari amb un revòlver a les mans, va provocar que el film, tal com recordava Mayles ahir en una trobada amb la premsa, a Barcelona, fos rebut amb una gran controvèrsia. «Era una història dolorosa, però estic content que el film expliqués indestructiblement la realitat. Un documental no és més que una revelació de la vida real», apunta Mayles. L'agressió per part dels Hell's Angels d'un dels integrants del grup Jefferson Airplane, noies plorant a primera fila, mals viatges d'àcid i Jagger suplicant a l'audiència que es deixés de barallar són aspectes del cru contingut de Gimme Shelter, que avui el Festival In-Edit revisarà en una projecció a un quart d'onze de la nit al Coliseum. «En aquells moments estava capficat en gravar bé i en gravar-ho tot, però ara ho veig i em dic si en devia d'estar d'atemorit.» Sobre els Stones, Mayles va explicar ahir que van caldre sis mesos per convèncer Mick Jagger perquè el film fos estrenat, que la banda «no va ser en cap cas la culpable del que va passar» i que –atenció a la notícia!– el cantant dels Stones podria arribar a lliurar ara a Mayles un seguit de gravacions que Jagger ha fet recentment amb una càmera digital perquè el cineasta –titllat per Jean-Luc Godard com «el millor càmera dels Estats Units»– les converteixi en pel·lícula.

DUES HORES, I ELS BEATLES
«A vegades tens una bona idea i trigues cinc anys a trobar finançament, i uns altres cops passa el que va succeir amb el film dels Beatles, va explicar Albert Mayles. Em van trucar de Granada TV i em van dir: ‘Senyor Mayles, els Beatles arriben d'aquí a dues hores a l'aeroport de Nova York. En podria fer una pel·lícula, de tot això?' Jo, amb el telèfon a la mà, li vaig preguntar al meu germà: ‘Saps qui són aquests tals Beatles?'» El resultat, What's happening! The Beatles in the USA, que avui es podrà veure al cinema Aribau a les 20'30h, i que és el millor documental que s'ha realitzat mai sobre els fab four. «Per fer un bon documental no és imprescindible conèixer el grup de què parles, sinó que és interessant enfocar-ho tot des d'una mirada fresca», defensa el director. «Cal, això sí, empatia i amor. Tots els cineastes fan el seu millor film quan hi afegeixen una vibració personal.» I d'altres consells per a fer un bon film musical, senyor Mayles? «S'ha de tenir cor i ulls de poeta, per connectar amb la música i amb la gent. No cal ser un mag de la tècnica, però sí tenir un caràcter especial per saber filmar els moments adequats.» D'Albert Mayles, aquest cap de setmana també es podrà visionar un film sobre el director d'orquestra Seijo Ozawa i encara un altre sobre el retorn a Rússia de Rostropovitx, després de setze anys d'exili.