La festa del Halloween l'han conservada fins a la actualitat els països de tradició celta, i els EUA l'han magnificada i exportada arreu del món. A casa nostra, hi ha molta gent contrària a aquesta celebració perquè la consideren un americanisme més, una còpia d'una altra cultura. Incorren en un error. Si bé és cert que la ferralla que envolta la festa de la carbassa és made in Hollywood, no ho és pas la tradició de buidar una carbassa, fer-li ulls i boca i passejar-la amb una espelma dins.

Fins fa uns anys, aquest costum va conservar-se també a Catalunya, especialment als pobles o ciutats petites, fins i tot en algun barri d'alguna gran ciutat. Havia deixat de ser una festa tradicional i havia esdevingut com una romanalla, una resta d'un antic costum repetit cada any sense cap ànim ni consciència d'estar executant cap ritu, però no deixava de ser un divertiment d'inicis de tardor per als infants que encara van viure la tradició.

Som molta gent els qui recordem que, cap a mig octubre, temps de les carbasses, els nens ens ajuntàvem per tal de jugar a fer por amb la carbassa buidada. Ens la buidaven els grans, que li feien talls a una banda simulant una cara, amb uns ulls rodons i una boca amb dents. Exactament igual com ara es fa en l'anomenat Halloween americà. Que els grans la sabessin fer ja vol dir que era una antiga tradició.

Un cop buidada la carbassa, un nen o una nena de la colla es tapava la cara i el cos amb un llençol foradat del tros que tapava el cap. El nen o nena en qüestió feia passar pel forat un pal llarg acabat amb una espelma lligada amb cordill al capdamunt. Tot seguit, introduíem el pal amb l'espelma dins de la carbassa foradada. La hi lligàvem amb filferro.

Calia esperar l'entrada de fosc, ja molt de vespre a la tardor, per encendre l'espelma. Aleshores, tot plegat semblava un esquelet terrorífic, amb l'espelma encesa, el llençol a manera de cos, la claror de l'espelma vacil·lant dins la carbassa d'ulls buits, de boca terrible. Un magnífic efecte especial avant la lettre.

Un cop tot enllestit, trucàvem a les cases i, quan ens sortien a obrir, el que anava disfressat es plantava ell i carbassa al pas de la porta, tot fent sorolls guturals. Tot seguit, arrencàvem a córrer i fugíem. De fet, la gent ja sabia que hi passaríem i tot plegat acabava amb un vespre de xerinola.

Com ja ha estat explicat en referència al Halloween, aquest costum provenia d'una antiga festa, la celebració del dia dels morts, posteriorment cristianitzada, com totes les festes precristianes, tant les de caire clàssic com les de substrats de civilitzacions més antigues. El ritu cristià degué canviar la carbassa pels tres rosaris que calia resar entre la nit de Tots Sants i el dia dels Morts! És clar que després d'una gran castanyada, costum ben viu encara i que vés a saber de quan data.

L'anècdota curiosa rau en el fet que aquest costum autòcton, que s'anà perdent del tot cap al final dels seixanta, ara ens ha rebotat des d'altres països. I la gent no sol tenir consciència, quan cada any buida una carbassa i li posa una espelma a dins, que està acomplint ni més ni menys que un ritu antic, misteriós. Un ritu d'uns avantpassats que un dia van establir-se en aquestes terres.

No té res d'estrany que es conservessin a casa nostra costums celtes. L'arqueologia ha descobert assentaments d'aquesta civilització en diversos llocs de Catalunya, sobretot prop de les costes. Els lingüistes, com Badia i Margarit o Coromines, han estudiat el substrat celta del català. Per exemple, la paraula ble (encenem el ble d'una espelma), pleta (les vaques, cada estiu, es traslladen a les pletes del Pirineu), cleda (han tancat els xais en una cleda), maduixa (m'agraden les maduixes amb nata) són d'origen celta.

Hauríem de reivindicar aquesta festa com a pròpia i compartida amb tot el món celta. Sovint, per la ràdio o a través de cartes als diaris, diverses persones han esmentat aquest costum que nosaltres també vam conservar fins fa poc. Siguem capaços de fer la volta a la còpia dels americans i instaurem «la festa de la gran carbassa» –que tant apassionava en Linus dels Pinuts– com una festa que ens recorda que aquí també, com a Galícia, la Bretanya francesa, Irlanda, Escòcia, una vegada van viure-hi una gent que ens deixaren alguns costums i una mica de llengua. I segurament algun gen.