Fa uns dies que l'opinió publicada del país diu que se sent escandalitzada. Motiu: els accessoris de treball del cotxe oficial del president del Parlament de Catalunya.

El debat ha estat impulsat des d'un significat mitjà imprès del país del costat, i un destacat membre del govern català ha expressat públicament que se sent literalment ofès.

El diccionari defineix el verb escandalitzar com l'acció d'ofendre els sentiments morals, la consciència, amb alguna acció immoral blasmable. Estem parlant, doncs, d'una categoria moral. I tota categoria moral és relativa. Depèn de la perspectiva. Un integrista islàmic pot sentir-se radicalment escandalitzat per la visió d'un cap femení descobert i contemplar, sense que cap emoció alteri la seva consciència, la lapidació pública d'una dona acusada d'adulteri.

Un neocon nord-americà pot sentir-se molt escandalitzat per la conducta sexual privada d'un president del seu país, i aplaudir amb entusiasme les aventures bèl·liques de dubtosa legalitat impulsades per un altre president, i ignorar tota la tragèdia humana amb què la guerra marca la vida de persones fetes de la mateixa matèria que la seva família o els seus amics... Insisteixo: l'estímul i la motivació de l'escàndol només depenen de la perspectiva moral.

Com d'altres vegades, la tècnica de la fabricació de la percepció de l'escàndol ha estat elemental: enfoques un aspecte molt concret i controvertible de la realitat, li apliques la tècnica del zoom fins a engrandir-lo fora de la seva escala original i el contraposes amb algun fet fortament contrastat. En el cas que ens ocupa, un polític català és presentat com amant del luxe i suposadament insensible a la crisi econòmica. Una combinació perfecta per posar en circulació un discurs populista i demagògic. Un discurs tòpicament antipolític.

Aquest trist episodi em provoca tres reflexions:

Primera. L'exercici d'exhibició pública i ostensible de moralisme intransigent és, tot sovint, la màscara de la doble moral. O una mostra d'hipocresia i fariseisme modèlicament oportunista. També aquesta vegada.

Segona. Es torna a constatar la infeudació del sistema polític i comunicatiu català. Som subsistema. Cada vegada que un mitjà de Madrid decideix posar en marxa una campanya de desprestigi de la política catalana, hi caiem de quatre potes. Indefectiblement. No falla mai.

I tercera. És possible que les formes de la renovació del cotxe oficial de la segona autoritat del país no hagin estat oportunes. Però, des de la meva perspectiva, el veritable escàndol ha consistit en un cert tractament informatiu dels fets i en la lamentable instrumentació política de l'episodi.

Seria convenient no perdre de vista que la demagògia populista és el brou de cultiu de l'autoritarisme. Aquí i a Madrid. Ara i fa un segle.