«Quan el rellotge marqui la mitjanit, mentre el món sencer dorm, l'Índia es despertarà a la vida i a la llibertat. És apropiat en aquest moment solemne comprometre's amb la dedicació del servei a l'Índia i als seus habitants, i fins i tot, amb la major causa de la humanitat», declarava apassionat Jawaharlal Nehru, el primer ministre de l'Índia en el moment d'obtenir la independència de l'imperi britànic. La matinada del 14 al 15 d'agost del 1947, l'Índia iniciava una empresa difícil, arriscada però il·lusionant.

Ara, al cap de 61 anys, aquella Índia està cridada a ser una de les economies juntament amb la de la Xina que han de canviar el món. L'una després del desplegament de poder que ha ofert amb els Jocs Olímpics ja ho ha aconseguit. No només això sinó que ha enlluernat el món fins al punt de fer-nos oblidar a tots plegats les atrocitats que cometen en contra dels drets humans. L'altra, l'Índia, sembla que continuï adormida. Així ho reflecteixen alguns sectors d'aquell país que els convindria despertar, com quan van assolir la independència. L'Índia sembla que encara no està en condicions de brillar, però es va il·luminant. La democràcia funciona i els ciutadans són políticament madurs; però també és veritat que la diferència entre les dues índies –la rural i la urbana, la rica i la pobra–, com també passa amb les dues cares de la Xina, persisteix. L'ensenyament, l'educació, ha de ser un factor clau perquè aquesta capacitat de despertar-se i créixer no només es confirmi sinó que s'estengui. Fa uns mesos, després de l'eufòria olímpica xinesa, l'editorial del diari Times of India es queixava que cap ciutat índia figurava entre les més eficients del món en un estudi realitzat pel Banc Mundial. Ni tan sols Bombai, que els mateixos indis consideren la seva urbs més «occidental» i cosmopolita. Ni la capital de Bollywood ni la del país, Delhi, s'acostava ni remotament als primers llocs del rànquing ocupats per metròpolis com ara Nova York, Londres, Tòquio i París. A principis dels vuitanta, un diplomàtic nord-americà va definir l'Índia com una «anarquia funcional» perquè, si bé és veritat que el país funcionava, funcionava a la seva manera. Començant per una concepció del sentit del temps diferent de la que té Occident i per la impossibilitat dels indis de dir que no. Amb els anys no només han après a dir que no sinó que s'han espavilat fins a situar-se com la tercera economia que més creix actualment en el món. En els últims dos anys, l'impuls de l'externalització de serveis ha augmentat la producció i les ofertes de feina a nivells històrics però hi continua havent pobres molt pobres i rics opulentment rics: la diferència entre l'Índia rica i la que no ho és cada dia es fa més gran. Una tendència que també fa temps que s'observa a la Xina. Els estats de l'oest i del sud –Gujarat, Maharashtra, Karnataka, Tamil Nadu, Andhra Pradesh i Kerala– i alguns del nord –el Punjab, Haryana i les regions de la capital, Delhi– estan al capdavant del creixement i atrauen les inversions estrangeres i nacionals. Per contra, la resta d'estats –que representen un 40% de la població– tiren per terra aquestes bones dades.

El contrast és sorprenent: una nena nascuda a Kerala té moltes més perspectives, tant de vida com d'ensenyament, que una nena de la seva mateixa edat que visqui a Uttar Pradesh. Una vegada més el lloc on neixes determina el teu esdevenidor. L'Índia potser encara no brilla –fent servir l'eslògan Indian Shining que va fer servir el Bharatiya Janata Party i que no li va servir ni per guanyar les eleccions– però hi ha alguna cosa que permet pensar que han vist la llum i s'estan despertant.

I els que l'estan veient són els pobres, els qui realment ajudaran a fer del seu país una nació emergent. En una democràcia que tendeix cada cop més a ser més forta, els pobres prenen consciència dels seus drets i saben reclamar la seva aplicació. Després del tsunami, les víctimes es van saber organitzar per presentar al govern i a diversos organismes les seves reclamacions d'ajuda. La població –però els pobres en particular– està a punt per manifestar-se si pensa que els funcionaris del govern, inclosa la corrupta policia, no estan atents a les seves necessitats i als seus problemes. Per fer-se escoltar, poden arribar a bloquejar el trànsit o a fer jutjar un oficial de policia.