La de Bebo Valdés amb els braços encreuats i agraint al públic les seves reverències és, ben segur, una de les imatges més icòniques dels quaranta-dos anys d'història del Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Dijous, el pianista, des de fa uns dies nonagenari, va rebre a l'Auditori, de mans del director del festival, Tito Ramoneda, i de l'alcalde Hereu la primera medalla d'or que entrega el Festival. «No sé quines paraules tinc per definir l'afecte que sento per aquest poble i el que aquest poble sent per mi», va confessar commogut. El seu concert, compartit amb el seu fill Chucho, es va convertir en el de més assistència –2.284 persones– de tota la història de l'Auditori, ja que no només es van omplir totes i cadascuna de les butaques de la sala gran sinó que se'n van afegir unes quantes dotzenes en el mateix escenari on, durant dues hores, Bebo i Chucho van oferir un d'aquests concerts que Barcelona, i Catalunya, han pogut testimoniar de manera privilegiada i regular des de fa una dècada. La mixtura del sentiment serè amb què Bebo acaricia el piano i la tècnica exquisida de Chucho (a qui, per cert, s'espera el dia 14 a Viladecans i el 16 a Sant Cugat, també dins del Festival de Jazz) van fer posar el públic dempeus més d'una, dues, tres, quatre i cinc vegades. Si realment aquesta és la gira de comiat, i això que es fa difícil imaginar-se Bebo feliç lluny d'un escenari, el públic català –permís per l'ús de tot un tòpic– el trobarà a faltar.
I l'endemà, Al Green. Que va anar a l'Auditori sense saber que els xous del soulman i reverend no sobrepassen en cap cas els 75 minuts, i devia endur-se una sorpresa. Li van faltar, és clar, minuts, però Green va oferir un ritu de soul que Barcelona difícilment tornarà a veure mai més, si no és que en un futur hi actuïn altres vestigis d'una generació irrepetible com la de Smokey Robinson, Solomon Burke, Percy Sledge o Aretha Franklin. En alguns moments va imperar la sensació que Al Green, repartint roses incessantment al segment femení de l'audiència, podia però no volia, tot i que quan va voler, ja fos modulant excel·lentment la seva prodigiosa veu a How do you mend a broken heart, baixant a platea durant Here I am o bé seduint amb Let's stay together, va demostrar, ben murri, que només li cal un petit falsetto per fer posar la pell de gallina als menys impressionables. Un xou jovial en què fins i tot els dos ballarins de la banda van tornar-se més simpàtics que irritants.
I, finalment, per coronar aquest primer cap de setmana del Festival de Jazz, el Martí Serra Trio. Les dinàmiques que es generen entre aquest saxofonista badaloní i els dos músics del seu grup –Rai Ferrer al contrabaix i Xavi Maureta a la bateria–, és un dels grans puntals del jazz actual a Catalunya. Serra va recitar primer uns versos que són tot un cant a la poesia –i, per tant, al jazz– del també badaloní Joan Argenté i, just després, va fer entendre, durant una hora i quart, a les gairebé 200 persones congregades al Teatre Zorrilla, que en el jazz la generositat entre músics fa miracles. El seu primer disc, al marge de les seves més que reconegudes comeses de sideman en grups com ara els de Jordi Matas, Raynald Colom o Giulia Valle, s'anomena Alguns moments bons i l'edita Fresh Sound.
Aquesta setmana, més jazz. Demà, el trompetista polonès Tomasz Stanko, capdavanter de l'avantguarda europea des de fa més de quaranta anys. Dijous, Herbie Hancock. Dissabte, Marc Copland. I diumenge, «concert sorpresa» potencial d'aquesta 40a edició del Festival de Jazz: la trompetista Ingrid Jensen –actiu de l'orquestra de Maria Schneider– al capdavant del seu quartet.
)
