| |||||
 | |||||
| |||||
| |||||
 |
|
|
|||
|
dilluns, 27 d'octubre de 2008 > Claudio Zulian «versus» Woody Allen
«Beatriz/Barcelona», estrenada divendres, presenta una altra imatge de la ciutatIMMA MERINO. Barcelona Beatriz/Barcelona es va rodar fa quatre anys, però no s'ha pogut estrenar comercialment fins aquest divendres passat, de manera que ara arriba com una mena de resposta a Vicky Cristina Barcelona. És una coincidència, però, de fet, el film de Claudio Zulian és un contrapunt a la imatge turística promoguda per la comèdia de Woody Allen. Mitjançant un personatge marginal i lliure, l'artista i cineasta mostra una realitat de la ciutat i una manera de viure sovint invisibles a través de les imatges. Zulian parteix de la realitat, però va més enllà, «La veritable clau per canviar les coses és la ficció», sentencia.
Fa anys que Claudio Zulian, nascut a Campodarsego (Pàdua) i resident a Barcelona des dels 12 anys, aporta imatges que, com diu ell mateix, són el «fora de camp» de les que circulen habitualment. Artista que ha fet nombroses instal·lacions i exposicions audiovisuals, Zulian sempre parla d'imatges i vol deixar clar que no s'han de confondre amb la realitat. Això no vol dir, però, que no faci visibles realitats més o menys amagades o que, precisament, són excloses de la imatge. Algunes d'aquestes realitats són relatives a Barcelona, de la qual ha fet visibles unes Escenes del Raval (com a instal·lació i com a documental realitzat el 1998) i, amb una exposició de l'any 2004 al Col·legi d'Arquitectes de la ciutat, unes Visions del Carmel, barri al qual va retornar dos anys més tard per rodar-hi el documental A través del Carmel en un pla seqüència de 90 minuts de durada. «En el meu treball hi ha, certament, una voluntat de fer visibles altres realitats. Però, com es fa present a Beatriz/Barcelona, també hi ha la voluntat de mostrar que hi ha diferents maneres de mirar una mateixa realitat», comenta Zulian. Sobre el seu mètode de treball, apunta: «M'agrada molt fer recerca i documentar-me, acostar-me a la gent, conèixer de prop una realitat. Això, però, no és un obstacle perquè hi treballi lliurement.» De fet, tot i partir de la realitat, es desmarca del realisme apel·lant una cita d'Italo Calvino: «Darrere de tot realista, hi ha un conservador.» I hi afegeix: «La veritable clau per canviar les coses és la ficció. Si no imagines que una altra realitat és possible, és impossible canviar res. El problema dels polítics és que no imaginen una altra realitat. Així, en el millor dels casos, poden ser bons gestors.» Beatriz/Barcelona és una ficció sobre una manera de viure alternativa que, a partir del moment en què se n'ofereix una imatge manipulada dins d'un tòpic documental sobre la marginalitat, es fa impossible. Beatriz, personatge interpretat per Mercè Arànega, habita en un pis caòtic on s'amunteguen els llibres i, amb l'ajut dels serveis socials que li posen condicions com a contrapartida, viu del que troba pel carrer. Ella, de fet, viu amb poca cosa. Però Beatriz és una dona lliure, gens amargada i afable que, mentre és víctima de l'especulació immobiliària, es converteix en matèria d'un documental quan un director (un home que, encarnat per Josep Linuesa, sembla que ha perdut els seus somnis mentre es consumeix en una vida reglada amb el pes de la hipoteca) ha d'abandonar un projecte anterior i ha de trobar un recanvi. La relació entre Beatriz i el director és narrada de manera fragmentària per aquest últim, que lamenta haver cedit a la pressió del seu productor i haver presentat un documental televisiu que respon a tots els supòsits i prejudicis sobre la marginalitat. «La televisió acostuma a treballar amb la idea que no volem imatges que ens contradiguin el que suposem d'una determinada realitat», apunta Zulian. I precisa: «No és que no es mostri la marginalitat. El que passa és que només es mostra lligada a la desgràcia. Allò que s'exclou és que una dona que viu precàriament pugui semblar feliç. I sobretot més lliure que nosaltres. Això no es mostra perquè incomoda: pot posar en qüestió la pròpia vida. Això és el que he volgut mostrar, malgrat que tampoc no voldria idealitzar la marginalitat. En tot cas, he volgut fer present que hi ha altres maneres de viure.» Claudio Zulian, que diu que s'ha inspirat en alguns habitants dels marges que ha conegut a Barcelona, considera que Beatriz pertany a la genealogia d'una mena de personatges lliures que, com ara el Boudú de Jean Renoir o la Cabiria de Fellini, tenen una noble tradició cinematogràfica. Hi afegeix que també va pensar en aquest nom perquè la Beatriu de Dante té una ressonància llunyana en el personatge: «En certa manera, Beatriz condueix Àlex, el director, a un paradís que el fa creure en la possibilitat de canviar de vida. Passa, però, que, finalment, aquest Dante no només no se l'escolta i continua atrapat en el seu món, sinó que, a més, la traeix.» Arran d'aquesta traïció, com si actués a la manera d'un detonant, Beatriz cau en la indigència i viu un infern en una última nit que el muntatge del film mostra de manera també fragmentària en alternança amb les imatges relatives a l'evocació narrativa d'Àlex. Una de les estacions del calvari de Beatriz té com a escenari l'exterior de la Pedrera, paradigma de la Barcelona turística. En tot cas, manipulada a través de les imatges, la vida de Beatriz s'ensorra. «El personatge viu en un estat de fragilitat. La seva relació amb les institucions no és fàcil. Viu el setge de la immobiliària. Fràgil com és, qualsevol cosa pot dur-la al desastre. Es pot viure d'una altra manera, però es fa difícil», argumenta. Claudio Zulian insisteix, però, que no ha volgut fer un film de denúncia: «Ni sobre la política social de Barcelona ni sobre la societat en general. Per fer pròpiament una denúncia, pots escriure un pamflet o fins i tot un documental. Jo treballo amb imatges i són aquestes les que han de provocar l'emoció de l'espectador. És un material obert i espero que potent que li ofereixo perquè pugui sentir, imaginar, pensar.» |
)
 | |||
|