Quan un país cau de quatre grapes a debatre sobre el cotxe oficial de la presidència del Parlament (del Parlament propi) és símptoma que la confiança d'aquest país en si mateix està sota mínims. I això és el que passa a Catalunya aquests dies: n'hi ha per fer un clot i pixar-s'hi. Els atiadors de la crítica a la despesa automobilística presidencial tenen tota la legitimitat per escandalitzar-se tant com vulguin, que per això som en un país democràtic, però caldria preguntar als escandalitzats, en comparació a què i a qui s'escandalitzen. Perquè, justament perquè som en un estat democràtic, les opinions va bé que vagin acompanyades d'argumentacions (i comparacions).

Què val el vehicle amb què el tan idolatrat Barak Obama ha fet la campanya electoral, o què valdrà el que utilitzarà quan sigui president dels EUA? Què val el vehicle del cap de la família real espanyola (model de senzillesa i humilitat on n'hi hagi)? Què val el vehicle del president del govern espanyol Zapatero? Què val el vehicle del cap de l'oposició Rajoy? Què val el del president del Congrés dels Diputats espanyol, Bono? Què valen els vehicles de tots aquests mandataris o de qualsevol altre, i què valen els vehicles dels seguicis que els acompanyen, etcètera? Òbviament, el cost de qualsevol d'aquests vehicles i de les flotes respectives és molt superior al cost del vehicle oficial del president del Parlament de Catalunya, però a ningú li passaria pel cap exigir que hi renunciï. Es dóna per descomptat que la categoria del càrrec i el servei públic i la responsabilitat que s'exerceix des del càrrec va en benefici de tothom, i es mereix les condicions necessàries per fer la feina amb la millor eficàcia i eficiència.

El problema és que a Catalunya ni nosaltres mateixos (ni evidentment els altres) donem per fet la categoria, ni el servei ni la responsabilitat dels càrrecs, ni de les institucions i, ni tan sols, de la presidència del Parlament. Els uns estem tan acostumats a convertir-ho tot en un gag humorístic que ens acabem creient el gag i convertint la presidència del Parlament en una feina a la qual es va en bicicleta i, per què no, portant la carmanyola amb el pícnic dins una motxilla penjada a l'esquena per estalviar.

Els altres, els que creuen que Catalunya no és una nació, ni un país, ni res que se li assembli, més enllà d'un component més d'una pluralitat exterior, no poden consentir que la presidència del Parlament sembli que és el que és, una presidència de Parlament. Per a ells, no és el preu del cotxe del president el que molesta, sinó que hi hagi president i que n'exerceixi. Diverses institucions públiques i privades de Catalunya (i especialment de l'Estat espanyol) mantenen partides amb despeses de representació reservades sobre les quals ningú no acostuma mai a dir-ne res. I sobre la feina que fan, o que no fan, tampoc mai no en diuen res. Sincerament, crec que el Parlament de Catalunya (amb la presidència al capdavant) no és un exemple d'immoralitat en la despesa, en comparació amb tants d'altres. No ho ha sigut des de l'any 1979 i tampoc no ho és ara. Per tant, una mica més de seriositat i no caiguem en la demagògia fàcil.