dilluns, 27 d'octubre de 2008
> Els efectes del silenci
de set en set
MARTÍ AYATS.
El silenci, entès com l'opció voluntària de no parlar, té moltes vegades uns efectes terapèutics, gairebé depuratius. Una cura de silenci seria una pràctica recomanable cada cert temps. Ens serviria com un entrenament per evitar precipitacions, per reduir el tant per cent de vegades en què la vessem, a no ser injustos amb els altres per no prendre'ns el temps necessari per reflexionar i per no parlar del que no sabem. Hi ha gent que de facto ja practica llargs períodes de mudesa, bàsicament per caràcter: per discreció, per vergonya, per timidesa i també per covardia. Altres no tenen ni el dret de triar i ho han de fer per imposició, per pressions externes o bé per pura supervivència. En canvi hi ha gent que no calla (ni callarà) mai. I entre ells n'hi ha alguns a qui no els fa res ser uns perfectes ignorants en tal o qual matèria; xerren del que sigui. Això sí, ho fan amb vehemència, amb efectisme, amb populisme, recorrent al sentimentalisme, al que sigui. Tot per omplir un discurs buit. Si fa falta, criden. Desgraciadament, això els obre plataformes de difusió i, indefectiblement, de prèdica. I a les seves boques, les paraules i els conceptes esdevenen dogmes, invectives, lloses que han de carregar la resta, hipoteques a llarg termini i fins i tot patiments futurs. Però la responsabilitat d'aquest patiment és tant dels que bramen i postulen sobre el que no saben com dels que, de manera voluntària i tenint més cultura i coneixement, callen i en permeten la promoció.
|
