En aquests temps de crisi és molt convenient redescobrir Frank Capra, el cineasta que va ser portaveu de la política del New Deal de Franklin D. Roosevelt i que va introduir, dins de la conjuntura hollywoodiana uns alts nivells d'optimisme i d'autoconfiança en l'home del carrer. El crac del 29 va suposar per a Hollywood una doble davallada, ja que la crisi borsària generada pels excessos del capitalisme salvatge va coincidir amb la necessitat de canviar precipitadament tota la tecnologia cap al sonor. Hollywood va respondre a la crisi construint un culpable simbòlic en la figura del gàngster. Tony Camonte, de Scarface, de Howard Hawks, o Johnny Rico, a Little Caeser, de Mervin Le Roy, van convertir-se en els responsables de la perversió del sistema. Els gàngsters encarnaven la figura del self made man, l'individu que en la terra de les oportunitats és capaç de pujar del no res fins. La diferència, però, entre els self made man del món de la política o de les finances, és que els gàngsters construïen el seu imperi des de la il·legalitat. Després van començar a sorgir les pel·lícules de por, es van ressuscitar els mites del terror –Dràcula, Frankenstein– i es va col·locar un mític goril·la –King Kong– dalt de l'Empire State Building, el cim del nou món urbà. L'aparició del cinema de Frank Capra va suposar un canvi significatiu, ja que els seus protagonistes no eren els triomfadors, sinó l'home del carrer, l'individu anònim que ha sabut comportar-se com un bon americà i que amb els anys és una peça indispensable del sistema. El self made man deixava pas al common man.
Veure avui una pel·lícula com Juan Nadie (Meet John Doe, 1941) pot resultar una útil experiència didàctica per entendre el nostre present. En les primeres imatges de la pel·lícula, el cap de redacció d'un diari anuncia que hi haurà retallades i assenyala tots aquells que previsiblement seran degradats de la seva posició o acomiadats. Capra mostra com la crisi s'ha instal·lat en el món mediàtic. Per resoldre la situació, la periodista Ann Mitchell –Barbara Stanwick– s'inventa un personatge que anomena John Doe –Juan Nadie–. En una columna escriu que hi ha un bon americà que està disposat a suïcidar-se la nit de Nadal per denunciar la ineficàcia del govern davant la crisi econòmica. Com que John Doe, l'heroi del poble, és inventat, la dona realitza un càsting, fins que el troba reencarnat en la figura de Gary Cooper, el bon americà per excel·lència.
Els darrers dies hem vist com John Doe tornava a ressuscitar sota la figura de Joe, el lampista. La gran estrella del debat electoral de la setmana passada no va ser ni el demòcrata Barak Obama ni el republicà John McCain, sinó un petit empresari de l'estat d'Ohio que es diu Joe Wurzelbacher, que va criticar la promesa d'Obama que s'apujarien els impostos. L'home volia construir una empresa enmig de la crisi i volia erigir-se en símbol de la força de tots aquells que, més enllà dels núvols negres que es veuen en l'horitzó, són capaços de continuar lluitant. La reivindicació de Joe el lampista demostra com en els moments de crisi la figura del self made man –el triomfador, l'home que conquista l'excel·lència– no fa més que caure per donar pas al common man, l'home del carrer, que cal invocar perquè es constitueix en l'essència dels discursos populistes que marquen l'horitzó de la política. Quan va invocar Joe el lampista, McCain segur que havia revisat el cinema de Frank Capra.
)
