M'arriba un correu electrònic d'un amic madrileny, Domingo Díaz, que s'ha proposat articular una campanya amb el lema Armas por la paz. Es tracta de crear un moviment social coordinat que aconsegueixi signatures suficients per elevar al Parlament espanyol una proposició de llei que canviï el nom oficial de Ministeri de Defensa per Ministeri de Pau i el d'Exèrcit Espanyol per Exèrcit de Pau Espanyol. La intenció és promoure canvis al màxim nivell institucional possible. L'amic de Madrid –digueu-li il·lús, si voleu– demana que a les casernes i edificis militars onegi també la bandera de la pau. Al correu deixa clar que, si fos per ell, demanaria l'abolició total i absoluta de l'exèrcit espanyol i de tots els exèrcits del món, però considerant que la proposta és agosarada, es conforma amb un primer pas: inserir la paraula pau en el nom de les forces armades.

Segons Díaz, acceptar el canvi de terminologia, utilitzant una paraula com pau de manera conscient, podria incidir en la mentalitat dels exèrcits i dels seus responsables. La substitució lèxica seria un primer pas en l'objectiu d'eradicació total de les armes i dels arguments dels qui les defensen i utilitzen en benefici propi. Suposo que Carme Chacón també preferiria un exèrcit d'intermediació per la pau amb qui un dia es pogués sentir identificat el petit Miquel. Però de moment, la realitat és una altra.

La Fundació per la Pau ha fet públic un dossier que analitza la gran crisi mundial que representa la fabricació i el comerç d'armament arreu del món. A l'Estat espanyol, la tendència a l'alça de les exportacions d'armes es manté des de l'any 2006 i la informació sobre venda d'armament està sotmesa a la llei de secrets oficials. En ple segle XXI el tràfic d'armament és la gran vergonya dels països desenvolupats i, en aquest tema, lamentablement, no hi ha diferències entre governs de dretes i d'esquerres.

Precisament per això, la iniciativa de l'amic Díaz té més sentit que mai. Pot semblar una proposició naïf, però els canvis socials neixen sempre d'un primer gest imaginatiu. Jorge Luis Borges ja apel·lava al poder de la paraula, que neix al pensament i es concreta en l'acció. Així ho argumentava també Mahatma Gandhi.

Quan ja hem deixat enrere la pompa de les desfilades militars, que no són collonada ni coñazo sinó pura ostentació de poder, la proposta d'Armas por la paz és més viva que mai. Per sort, la vida no està tan precaritzada com ens la volen vendre. Per molta crisi que esmorzem cada matí, per més que els telenotícies descarreguin damunt nostre noves quotes de víctimes, el propòsit de construir un món millor no s'esvaeix. És evident que tant parlar de crisi accentua la crisi. Però la vida ens repta a no acovardir-nos ni deixar-nos arrossegar pel joc sinistre dels qui treuen rèdits de la por.

Ara que s'apropa el dia dels morts, escortat per les fagedes de tardor, les fulles que llença el vent i l'èxtasi dels cels rúfols, podem afirmar la vida com un desafiament constant, que exigeix dinamisme i esforç. La mort, com la guerra, no la creen només els terroristes, els maníacs, els assassins, l'encenem tots quan insuflem l'espectre violent que la sosté. Per això, la proposta del bon amic de Madrid de construir escenaris més fraterns és tan simple i ingènua com necessària.