Em diuen que, en aquest temps de crisi també pel que fa a l'exhibició cinematogràfica, un dels grans èxits de recaptació és El noi del pijama de ratlles, que adapta el best-seller homònim de John Boyne, un jove escriptor anglès. Aquest èxit em fa pensar. No vaig llegir la novel·la perquè una persona, molt pròxima i molt fiable per la seva sensibilitat tan estètica com ètica, m'ho va desconsellar. Però he vist la pel·lícula, dirigida per Mark Herman, i suposo que participa de l'esperit de la novel·la en la mesura que el seu autor n'és el coguionista.

Recordo haver preguntat a algú què fa que El noi del pijama de ratlles sigui un best-seller. Em van respondre que es llegeix amb facilitat i que explica una història que, contextualitzada a l'Alemanya nazi, apel·la a l'adhesió sentimental en la mesura que la fraternitat entre dos nens (un jueu i el fill d'un oficial alemany) és un contrapunt a la barbàrie dels adults capaços de posar en funcionament els camps d'extermini. La pel·lícula també es veu amb facilitat i apel·la a l'adhesió sentimental. No he trobat un gram de sentimentalisme en els textos de Primo Levi, Jean Améry, Robert Antelme, Jorge Semprún, André Kertész, Amat-Piniella, Hanna Lévy-Hass, entre d'altres. Amb això no vull dir, tot i que n'estaria temptada, que només aquells que van viure l'experiència dels camps nazis tenen (o han tingut) la legitimitat d'escriure'n un llibre o, en tot cas, de fer-ne pel·lícules. Però fa pensar que no busquin l'adhesió sentimental. A la seva diferent manera, mouen a la reflexió moral. Es podria argumentar la inversemblança d'El noi del pijama de ratlles: hi havia murs i no tanques que permetessin que, cadascun a la seva banda, dos nens es comuniquessin. A més, no és una faula, com en el cas de La vida és bella, sinó una narració que vol ser realista. Allò que més m'indigna, però, és el seu final tràgic: l'adhesió sentimental fa que es pateixi per un nen alemany (i, en tot cas, un altre de jueu) mentre que totes les altres víctimes semblen comparses en el forn crematori.