Ara que sabíem dir «panícula», ens faran dir «flim». Verbigràcia: ara que començàvem a entendre alguna cosa del canvi climàtic, ens haurem de posar amb l'intricat món de l'alta finança, amb la seva esotèrica enginyeria i, en fi, amb totes les bombolles que segrega. Igualment, ara que havíem après una mica a parlar de «desenvolupament sostenible», ara ens conviden a parlar de «decreixement».

No passin pena: tot és «qüestió de noms», com ens recordava Joan Fuster. Una qüestió que es resol creant eslògans que han de servir per sintetitzar un concepte, la major part de la substància del qual quedarà fora del tràfec intel·lectual, perquè, en la comercialització accentuada de tot en què estem, el que menys interessa és el debat transformador que poden generar les idees, sinó la repetició, també accentuada, de la marca que es pretén comercialitzar.

Una cosa és el bombardeig, per part del poder institucional, d'aquestes marques (canvi climàtic, crisi financera o desenvolupament sostenible), amb la inicial bona intenció, hem de creure, que el poble es faci una idea dels múltiples i complexos camins pels quals circula una economia que ha perdut tots els límits. I una altra cosa són les dificultats que el mateix poder institucional posa perquè puguin ser criticats, denunciats i analitzats els fonaments injustos d'aquesta economia que ha perdut tots els límits.

Tot això ve a compte del manifest que un grup d'intel·lectuals, filòsofs i gent de l'ecologia política –francesos i catalans, entre els quals Serge Latouche, Joan Lluís Prat, Jean-Claude Besson i Santiago Vilanova– han proposat al món social i polític alternatiu europeu, a fi d'arribar a la creació d'una Acció Cívica Europea pel Decreixement. Hom constata la frustració que suposa la col·laboració, parlamentària o governamental, dels partits verds a Europa i el maquillatge que ha sofert l'ecologia en mans del món empresarial i, en certs casos, dels excomunistes esdevinguts «ecosocialistes».

Essent així les coses, no deixa de ser lògic –dintre de la travessa del desert soferta per l'ecologia política encara combativa al marge de les institucions– que molts col·lectius socials, implicats a oferir una crítica radical al sistema a partir de la filosofia del «decreixement», optin per reforçar els seus lligams a través d'aquesta proposta d'acció cívica.

«Ha arribat l'hora –es diu al manifest– que organitzacions polítiques, ONG i entitats ecologistes, antiglobalització i antiutilitaristes, així com col·lectius del pensament crític contra l'industrialisme desenvolupista, reaccionem.» Fa gairebé trenta anys, el 1979, arran de les eleccions europees, va donar-se a conèixer un manifest semblant –Manifest Ecològic per una Europa Diferent–, per part del llavors influent conglomerat intel·lectual d'Ecoropa (Acció Ecològica Europea), que reuní algunes de les personalitats més lúcides de la crítica i les alternatives socials: Denis de Rougemont, Ivan Illich, Georgescu-Roegen, Edward Goldsmith, Manfred Siebker, Edouard Kressmann i tants d'altres de primera fila –tan poc o gens divulgats pels grans mitjans– i amb els quals, des d'aquell moment, el capdavanter de l'ecologia política a casa nostra, en Vilanova, va col·laborar intensament, sense trobar aquí, malauradament, els interlocutors necessaris per tirar endavant un gran projecte de renovació de la política catalana.

Els punts fonamentals d'aquell manifest denunciaven l'obsessió «maníaca» europea de l'economia, una obsessió que es feia realitat, mentre que «la realitat vivent esdevenia fantasmagòrica». Parlaven d'anar «més enllà de la tecnologia», de fer «una comunitat de comunitats», d'«innovar la democràcia de la participació i de la previsió», de «l'energia al servei de l'home» i, en fi, d'una societat «no de clients o consumidors, sinó de ciutadans responsables».

Tot i el que s'ha avançat, molts d'aquests punts, i d'altres, encara estan a mig fer. Si abans es parlava de l'ecologia com el complement necessari per ajustar l'economia als recursos de la Terra, ara es parlarà del decreixement com la condició indispensable perquè la Terra i la humanitat puguin començar a viure amb els màxims requisits d'una condició humana completa, harmònica i, per tant, justa. Segurament és molt demanar per als vivalavirgen del gran consum, però, certament, a tots els garrins els arriba el seu Sant Martí.