dimecres, 22 d'octubre de 2008
> S'hi ha de posar el nas
la galeria
JOAN DOMÈNECH I MONER.
Es parla de tenir nas, en qüestions detectivesques, com a sinònim d'olfacte, d'intuïció. En plural, en canvi, és diferent. Tenir nassos vol dir ser agosarat. Jo, més que del sentit o del caràcter, vull parlar de l'òrgan prominent que tenim al mig de la cara. La meva mare sabia un rodolí que deia: «Qui té un bon nas, té un bon detràs.» El gran Quevedo ja escrivia allò de: «Érase un hombre a una nariz pegado, érase una nariz superlativa…». D'en Rusiñol també se n'explica una anècdota referida al seu notable apèndix facial. En general, els que tenim el nas gros, sobretot si és estil Pius XII –que va molt bé per assentar les ulleres (recordin, si no, l'acudit d'en Jaimito)–, sempre hem rebut la mofa d'algú. Tard o d'hora arriba, però, la reivindicació. Vegeu-ho. Quan vaig estrenar màquina de retratar digital m'hi trobava estrany. Això de mirar a distància una pantalleta del darrere, fer la foto amb tot automàtic, comprovar si havia sortit bé, i tornar-hi, si calia, era un gran avenç. Se m'han acabat els problemes, vaig pensar. L'amic que em revela les fotografies, però, ja em va advertir. «Compte! Amb la màquina a les mans i allunyada de la teva cara has de tenir molt bon pols, perquè abans el nas et donava estabilitat.» Ho he constatat. Alguna fotografia, de tant en tant, em surt moguda. Deu ser cosa corrent, perquè el mateix amic m'ha fet saber, fa poc, que ja hi ha cases comercials que comencen a dissenyar màquines digitals noves altra volta basades en el suport del nas. Com la moda: tot torna.
|
