dimarts, 21 d'octubre de 2008
> La ventafocs, i l'Opus Dei com a madrastra
cinema
«CAMINO» / ÀNGEL QUINTANA.
+ Un fotograma del polèmic film de Fesser.
|
Fa quatre anys, quan va presentar-se La pasión de Cristo a Barcelona, feia pocs dies que les bombes d'Al-Qaida havien esclatat a l'estació d'Atocha de Madrid. En el col·loqui posterior a la pel·lícula, un teòleg americà –que figurava com a assessor de Mel Gibson per part dels Legionarios de Cristo– va tenir la barra de dir que el gran sofriment de Crist a la creu ens recorda que el dolor humà sempre és menor. El predicador americà es referia al dolor dels familiars de les víctimes de l'11-M i no feia res més que construir una apologia del martirologi gore que Gibson ens proposava a partir de la crucifixió. Si he pensat en aquest personatge mentre veia Camino de Javier Fesser és perquè entre les múltiples pel·lícules que conviuen en aquesta obra tan excessiva i desmesurada n'hi ha una que m'interessa especialment. Allò més interessant de Camino té a veure amb la manera com retrata la santa hipocresia de l'Opus Dei, que són capaços de justificar el patiment humà com un acte de voluntat divina i aplaudir la mort d'una nena perquè finalment aquesta haurà aconseguit retrobar-se amb Déu. Fesser utilitza una mirada distant, que evita qualsevol crítica pamfletària contra la secta d'Escrivá de Balaguer, per observar de manera ferotge la seva conducta inhumana. L'Opus Dei són a Camino els que porten una nena cap al sacrifici diví, els que busquen la redempció amb el sofriment i els que destrueixen els mínims plaers d'una adolescent en benefici de la seva idea de puresa i virtut. El relat impecable que estableix Fesser no només té com a epicentre la figura de la nena i la seva família, sobretot la seva mare –impressionant Carme Elias– sinó també la mirada que el director llança cap a la seva germana Núria, una noia a la qual van prendre la guitarra i els seus amors de joventut per tancar-la en un pis, apartar-la de la vida i convertir-la en numerària. Camino té com a mínim la virtut de dir moltes coses d'un món que el cinema espanyol sempre ha mirat amb por i recança. És cert que al costat d'aquesta primera pel·lícula apassionant hi conviuen altres pel·lícules que fan caure la proposta de Fesser cap al pendent. La pitjor pel·lícula que hi conviu és la que pretén ser més original, la que té com a protagonista els somnis i deliris d'una nena que, en lloc de somniar amb la verge, prefereix somniar amb l'adolescent del col·legi que li agradava. Fesser vol convertir la noia en una ventafocs moderna, apartar-la de les seves madrastres –l'Opus Dei– i deixar-la ballar amb el príncep en el més enllà. L'excés de simbolisme treu força al drama. També treu força l'excés de sentimentalitat. En els moments finals, el guió de Camino vol fondre massa coses, força fins al límit d'allò suportable l'emotivitat de l'espectador i dóna una dimensió simbòlica innecessària a tot allò que explica. Camino cau en la desmesura i dilueix una gran tema, que caldria haver estat observat amb més contenció i mesura.
|
)
