Eminència absoluta en l'estudi del cinema de John Ford, Howard Hawks i el seu amic Orson Welles, il·lustre personatge secundari de la sèrie The Sopranos i celebèrrim autor com a cineasta d'una obra que ha reflectit com poques la manera de ser dels nord-americans, Peter Bogdanovich (1939) ha seguit els passos de Martin Scorsese amb No direction home (sobre Bob Dylan) dirigint una de les millors –i més llargues– realitzacions de cinema documental musical dels últims anys: Runnin' down a dream. La pel·lícula, amb Tom Petty & The Heartbreakers com a protagonistes, va ser estrenada als EUA en grans cinemes però, a Catalunya, com sol ser habitual en aquesta mena de produccions, es podrà veure únicament gràcies als esforços d'In-Edit, el festival de cine documental que, a partir de dijous i fins al 2 de novembre, exhibirà una seixantena de films a Barcelona.

Bogdanovich, fa uns dies, va atendre la trucada d'El Punt i, després de recordar amb certa nostàlgia el seu pas ara fa quinze anys pel Festival de Sitges, on presentava Noises off, esgrimeix els arguments pels quals ha trepitjat per primer cop –tot i que la música té un paper substancial en alguns dels seus films– el terreny del cinema musical: «Sabia que a Tom Petty li agradaven les pel·lícules meves que més reflecteixen la cultura dels EUA, com ara The last picture show (1971) o Paper moon (1973), i per això em va encarregar de fer un film sobre la seva història: la d'un artista que ve del no-res i acaba fent sentir la seva veu. La de Petty és també una història d'americana [expressió referent als resultats culturals de l'expansió dels EUA cap a l'oest], de manera que la connexió es va anar fent evident.» Bogdanovich, abans d'assumir el projecte, «no sabia gaire res» de Tom Petty, però quatre hores asseguts parlant de les intencions de tots plegats va servir per detectar més nexes en comú. «Petty, que toca la guitarra perquè de petit veia a cowboys en pel·lícules tocant la guitarra, té una afecció similar a la meva per als westerns. És, a més, un poeta que no únicament és capaç de dir moltes coses amb poques paraules sinó que té una habilitat extraordinària per entendre les persones sobre les quals canta. Amb Petty compartim l'interès humanístic pels nostres personatges. Ell amb els que protagonitzen les seves cançons; jo amb els de les meves pel·lícules.»

Runnin' down a dream, amb vint-i-vuit entrevistes realitzades pel mateix Bogdanovich («sé que si era jo qui feia els interrogatoris, als entrevistats els seria més difícil no dir la veritat»), traça la carrera de Tom Petty & The Heartbreakers, un grup de Gainesville (Florida) que, sotmès a les imposicions del somni americà, un bon dia agafa la furgoneta i emprèn un viatge fins a Califòrnia, on no només aconsegueix triomfar com a grup musical sinó que dinamita també unes quantes regles d'or del negoci discogràfic. «El film, en un principi, es titulava An american odissey [una odissea americana], però ho vam desestimar perquè era un títol massa pretensiós, tot i que la de Petty és, evidentment, una odissea», explica Bogdanovich. És l'altra cara de la moneda, indubtablement, de The thing called love (1993), un film de Bogdanovich –l'últim del desaparegut actor River Phoenix– que narrava la història d'uns músics de country a la recerca infructuosa d'un contracte discogràfic a la ciutat de Nashville. «És dels films que he fet que més m'agrada; però ningú la va anar a veure», lamenta el director. Runnin' down a dream, per la seva part, té una característica que és impossible passar per alt: dura quatre hores i quart. «El material d'arxiu era tan bo que no el vam voler deixar fora. Petty, és clar, tenia dubtes, però el vaig convèncer assegurant-li que de la meva trajectòria com a cineasta havia après que, si el ritme és l'adequat, la durada no té perquè ser important.»

Al final, el resultat és, en el fons, el què es podia esperar d'un músic com Petty i un director cinematogràfic com Bogdanovich: sublim. «Vaig estar mirant abans molts documentals musicals per entendre què havia de fer i què no. The last waltz (sobre el concert de comiat de The Band, obra de Scorsese) era un concepte interessant, però li mancava una bona fluïdesa narrativa. A Anthology dels Beatles, també: grans cançons, bones entrevistes, però tot plegat explicat d'una manera un pèl travada. I a No direction home les entrevistes són magnífiques de veritat.»

Pregunta per acabar, senyor Bogdanovich: ¿no li va preguntar a Tom Petty perquè no actua mai a Europa? «No li agrada viatjar –argumenta–. Sé que no ho disfruta, fruit en bona part del seu caràcter americà. Els seus músics, sobretot Benmont Tench i Mike Campbell, se'n moren de ganes. Però ell no. Sé que és injust, perquè a Londres és on primer va triomfar.» El més gran consol: el 25 d'octubre i el 2 de novembre al Cinema Club Coliseum de Barcelona, dins del Festival In-Edit.