A l'habitació d'un hotel de París, Barbet Schroeder ens esperava un matí de l'hivern passat per mantenir una nova entrevista a propòsit de la seva última pel·lícula, que gira a l'entorn de Jacques Vergès, aquest advocat inevitablement controvertit que, havent començat a brillar defensant membres del Front d'Alliberament Nacional (FNL) algerià, va assumir 25 anys després la defensa del nazi Klaus Barbie com si es tractés d'una mateixa acció continuada contra l'Estat francès i la hipocresia de la societat francesa. Tres amics, inquietats per L'avocat de la terreur, formàvem part de la nova tanda d'entrevistadors de l'home que va produir Eric Rohmer abans de convertir-se en el director que, sigui a través del documental o de la ficció, ha abordat de manera recurrent el mal encarnat en diversa mena de monstres, com ara el general Idi Amin Dada o, en la seva etapa nord-americana, el misteriós Claus von Bulow, condemnat per haver intentat matar la seva esposa amb injeccions d'insulina. Jacques Vergès és un monstre? En tot cas, i potser encara més després d'haver realitzat aquesta pel·lícula en què Vergès s'explica davant de la càmera amb la seva desimboltura habitual i exhibint la seva retòrica descomunal, hi ha moltes coses del famós advocat que no pot comprendre i que li causen estranyesa i malestar: què ho fa, que l'home que va salvar la vida de Djamila Bouhired, condemnada a mort per haver posat una bomba mortífera al Milk Bar d'Alger el 30 de setembre de 1956, fraternitzés amb el terrorista Carlos i, poc després d'haver defensat activistes violents de la ultraesquerra alemanya relacionats amb el Front Popular per a l'Alliberament de Palestina (FPAP), es convertís en l'advocat de Barbie? El que d'alguna manera ho pot explicar forma part de les clavegueres del segle XX.

«Quan era un adolescent i Jacques Vergès va defensar Djamila Bouhired, compartia les seves idees anticolonialistes», va comentar en principi Schroeder. Passats els anys, però, el cineasta reconeix que sent malestar davant del fet que part dels mètodes del FLN, amb la col·locació de bombes en llocs públics destinades a la població civil, va assumir-los amb més acarnissament el FPAP i tenen continuïtat en pràctiques terroristes actuals. El malestar, però, ve de lluny: «Em sentia a prop de la causa algeriana, però després de la independència em va corprendre que el president Ben Bella manifestés que la lluita continuava donant suport a la causa palestina. He de reconèixer que aleshores sabia poc d'aquesta causa i molt de la Shoah, però em va decebre que l'Algèria independent es disposés a fer la guerra a un altre país.»

Quan Ben Bella va assumir la presidència d'Algèria l'any 1962, Djamila Bouhired (Vergès va salvar-la de la condemna a mort emprenent una campanya en demanda de la commutació de la pena) va sortir de la presó. L'advocat, que se n'havia enamorat, va trobar-se amb ella i, tres anys després, s'hi va casar, poc abans que Ben Bella fos enderrocat pel cop d'estat de Boumediane. Aquest fet va provocar que, entre altres lluitadors per la independència d'Algèria, s'exiliés a França Mohamed Boudia, home de teatre i expert en explosius que, mentre dirigia un teatre a Aubervilliers, era el màxim representant a París del COSE (secció del FPAP corresponent als comandos d'operacions especials a l'estranger), dirigit pel palestí Waddi Haddad, que va reclutar «revolucionaris» d'arreu del món i, a partir d'una potent xarxa de tràfic d'armes, va organitzar una multitud d'atemptats amb objectius preferentment israelians des de finals dels 60 fins a mitjans dels 70. Schroeder defineix Haddad (que, pels seus mètodes, va arribar a ser proscrit pel FPAP) com el fundador de la primera multinacional del terror, amb una envergadura mai igualada fins a Al-Qaida. Jacques Vergès va relacionar-se amb Mohamed Boudia, que va ser assassinat pel Mossad l'any 1973 en una de les accions de revenja posteriors a la matança d'atletes israelians a Munic. Qui va enviar Waddi Haddad per substituir Boudia? Carlos, l'obscuríssim Carlos (Ilitx Ramírez Sánchez), que, com ja s'ha apuntat, també va mantenir amb Vergès una relació pròxima (mai aclarida del tot), fins que l'advocat, com si volgués reviure la seva història amb Djamila Bouhired, va enamorar-se de l'alemanya Magdalena Kopp, la qual va defensar després de ser arrestada l'any 1982 en un pàrquing a París quan duia un cotxe ple d'explosius. El cas és que, quan va sortir de la presó, l'any 1985, Kopp va retrobar-se amb Carlos, el seu espòs, a Damasc. Feia molts anys que Vergès havia abandonat Djamila Bouhired. De fet, no només va abandonar-la, sinó que va desaparèixer durant un llarguíssim període, de 1970 a 1978. On era? Als camps palestins de Líbia, el Iemen o Jordània? A Moscou, aprenent tècniques del KGB? A Cambodja, fent de conseller de Pol Pot? Amagat a Cuba? O potser a la Xina? Treballant per a la STASI a la RDA? Vivint clandestinament al mateix París? El misteri Vergès.

A part dels esmentats, hi ha molts altres personatges que són referits o que, en relació amb Vergès, apareixen com a testimonis en el documental de Schroeder. Però, per tal de perfilar millor aquesta cartografia del terror, s'ha de parlar de François Genoud, banquer suís que, admirant Hitler, va servir al nazisme sense que mai fos represaliat. Genoud, a la vegada convertit a la causa àrab i palestina quan va conèixer el gran muftí en un viatge a l'Orient Mitjà a mitjan anys 30, va finançar el FLN, va aportar diners al FPAP i, malgrat que l'advocat ho negui i digui que va contractar-lo la filla del carnisser de Lió, molt possiblement va demanar a Vergés que defensés Klaus Barbie. Així ho creu Schroeder. L'advocat del terror, finalment, s'ha estrenat a l'Estat espanyol. Passin i vegin algunes de les clavegueres de la segona meitat del segle XX que perduren en el segle XXI. Fa molta por. Fa pensar molt.