Les agressions al medi ambient que normalment són objecte de denúncia solen ser les més escandaloses a la vista. Els abocaments (escombraries, runes, aigües residuals, gasos), els moviments de terres o l'alteració del paisatge són algunes de les coses que més freqüentment motiven les queixes de la ciutadania en general i de les entitats ecologistes en particular. En canvi, d'altres passen discretes i queden restringides a un àmbit més propi d'especialistes o de científics, cosa que sol significar un infranquejable anonimat mediàtic. A aquesta darrera categoria pertany la dispersió d'espècies exòtiques amb comportament invasiu, ja siguin d'animals o de plantes. Per la seva mobilitat i de vegades per qüestió d'hàbitat (per exemple, en el cas dels peixos), el cas dels animals sol ser més difícil de constatar, però per a la gent observadora el que no passa desapercebut és la transformació de paisatges i l'alteració d'ecosistemes que propicia el comportament invasiu d'algunes de les plantes exòtiques arribades al nostre país. Com a exemples més destacables esmentaríem les robínies o falses acàcies (Robinia pseudoacacia), la figa de moro (Opuntia ficus-indica), totes dues d'origen nord-americà i ja naturalitzades en molts indrets; l'ailant (Ailanthus altissima), d'origen asiàtic; el plomall de la pampa (Cortaderia selloana), d'origen sud-americà; la nyàmera (Helianthus tuberosus), d'origen nord-americà, o la mimosa (Acacia dealbata), d'origen australià, entre d'altres.

La qüestió de les espècies invasores no és per ser ignorada, sinó que cal donar-li una alta prioritat per a una efectiva protecció del medi ambient. Així, el Worldwatch Institute considera la colonització per part d'espècies exòtiques amb comportament invasiu com una de les cinc principals causes de pèrdua de biodiversitat arreu del món, conjuntament amb el canvi d'usos del sòl, el canvi climàtic, la sobreexplotació i la contaminació. Als ulls del ciutadà corrent, el canvi és quasi imperceptible. Quan mira, veu verd. I com que si és verd deu ser bo, no es planteja que aquella planta li estigui transformant insospitadament, i qui sap si irremeiablement també, el seu paisatge quotidià i els ecosistemes que el formen. Per exemple, el reconegut escriptor Josep Valls, en el seu llibre sobre Florència La ciutat del lliri roig, lloa la bellesa i perfecció del paisatge toscà –indiscutibles–, però amb una mirada atenta veuríem que en els marges de moltes de les carreteres dels voltants de Florència ens acompanyen arbres d'origen asiàtic (ailants) i/o arbres d'origen nord-americà (robínies).

L'ailant, en expansió Precisament l'ailant és una de les espècies invasores que presenten una més ràpida expansió al nostre país. La seva elevadíssima facilitat de colonització de qualsevol mena de substrats, la gran producció de llavors, la seva gran resistència als factors ambientals, pol·lució inclosa, i la capacitat de produir substàncies tòxiques per a les altres plantes el converteixen, malauradament per als nostres ecosistemes, en un colonitzador imbatible. És en marges de camins i de carreteres, i de rius i rieres, substituint-hi la vegetació autòctona, on s'observa la creixent proliferació d'aquesta espècie. L'eradicació que provoca de les espècies autòctones causa no sols una disminució de la biodiversitat vegetal, sinó que simplifica tot l'ecosistema, ja que desapareixen també els insectes relacionats amb la vegetació nativa i els ocells marxen a d'altres indrets a buscar-hi els fruits que ja no troben. Allà on els ailants proliferen, i si no hi posem remei de pressa, veurem com fragments del nostre territori es poden convertir en un quasi desert biològic.

A la ciutat de Girona és fàcil veure ailants plantats amb una funció ornamental, i no pas al centre de la ciutat, d'on seria més difícil que escapessin, sinó en llocs des d'on poden assolir una fàcil dispersió, com és el cas de Fontajau o l'avinguda Lluís Pericot, on són de plantació relativament recent. Mireu per les rodalies d'aquests llocs i de ben segur que veureu ailants joves creixent en racons abandonats o semioblidats, prova irrefutable de la seva capacitat de colonització.

Si no s'hagués pres encara, cal adoptar la urgentíssima mesura de no plantar més ailants i, en segon lloc, iniciar un pla de substitució dels plantats en els diferents indrets de la ciutat, com a mesura de respecte i de sensibilitat envers el territori. Els ailants són una amenaça per als nostres ecosistemes, però ells no ho saben; nosaltres sí, i per això és la nostra responsabilitat el fer-hi alguna cosa.