Resulta pràcticament impossible, en moments en què tothom, abatut pel desànim, es dedica a analitzar causes i conseqüències de la crisi financera mundial, trobar un forat per plantejar qüestions que no haurien de passar desapercebudes, ja que el seu poder pot resultar balsàmic i inclús engrescador per desfermar actituds d'esperança en el futur. Els observadors més qualificats han detectat una situació ben curiosa: mentre els governs situen en primer terme les partides econòmiques destinades a garantir els fons dels més estalviadors i, després, parlen de propiciar polítiques que facin possible el benestar de les famílies, mesures que resulten del tot lògiques per evitar factors de risc social, cauen en picat els ajuts particulars destinats a propiciar operacions de caire social i solidari. O sigui, l'actitud dels poders públics produeix entre la ciutadania un efecte mimètic: l'ordre de prioritats determina que els ajuts socials als més desafavorits poden deixar-se de banda fins que passi el tsunami de la crisi. Fantàstic!

Amb aquest decorat de fons, Jordi Grau proposava en un article un esperançador mirar enrere i tirar endavant per poder sortir del clot al més aviat possible. El seu article fou una rara avis en el panorama periodístic –entestat a ressaltar, un dia sí i l'altre també, la part fosca de la lluna– que mereix deixar de ser rara perquè, amb magnífic criteri, el columnista carrega tintes –gràcies en nom dels lectors optimistes, que no som pas pessimistes mal informats com creuen alguns– sobre fets objectius que els mass media coneixen prou bé i, per raons inexplicables, no troben adient posar negre sobre blanc quan fer-ho suposaria atenuar la por que té col·lapsada la majoria de la població.

Per exemple, en plena crisi, anima saber que gràcies a la solidaritat de la gent fou aprovada, per unanimitat al Congrés dels Diputats, una proposició no de llei per poder dispensar atenció psicològica als malalts de càncer i als seus familiars. La iniciativa parlamentària surt de Girona, impulsada per la força de l'AECC-Catalunya contra el Càncer, una entitat declarada d'interès públic que des de 1953 es nodreix de les aportacions que rep dels donants. Els donants han fet possible que el Sistema Nacional de Salut fixi les bases, a desenvolupar per les comunitats autònomes, per poder atendre psicològicament els més de 160.000 pacients diagnosticats de càncer cada any, tractament que també podran rebre unes 500.000 famílies que conviuen amb aquesta malaltia caracteritzada per morbiditat psicopatològica durant el tractament i l'hospitalització.

Un altre exemple estimulant: el doctor Javier Menéndez, investigador adscrit al Josep Trueta de Girona, va rebre, en el decurs d'un acte públic celebrat a Galícia, 300.000 euros per dirigir un dels projectes guanyadors de les beques destinades a finançar estudis contra el càncer, operació que tenia inclús la generosa aportació del cos de bombers de la ciutat de Barcelona, organisme que va tenir la iniciativa de recórrer a un calendari per obtenir fons amb els quals sufragar la beca que duu el nom d'aquesta entitat. Els Bombers de Barcelona, i milers de ciutadans, evidenciaven que, a pesar de la crisi, estimaven oportú canalitzar diners cap a l'AECC-Catalunya contra el Càncer perquè el seu comitè científic disposés de mitjans econòmics per facilitar la investigació oncològica.

Són proves fefaents que la crisi no ens pot acovardir ni tampoc conduir-nos a renunciar a practicar principis solidaris que demostren que el buit en què ens trobem, ocasionat per l'especulació que van promoure estúpids ambiciosos, no ha d'ocupar-se amb actituds pusil·lànimes freturoses de generositat. Donem mostres que, encara que no ho sembli, en aquest mur de les lamentacions som capaços de corejar l'eslògan animós que serveix per recordar que encara ens queda molt x viure.