| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dijous, 28 de març de 2024


divendres, 17 d'octubre de 2008
>

Capitalisme salvatge i campanyes electorals

La mentida, l'engany i la desinformació han estat instruments habituals de la comunicació en les campanyes electorals. Ara els trobem en la crisi actual deguda a la cobdícia i la incompetència dels gestors financers

tribuna
Professor universitari


MANUEL PARÉS I MAICAS..

La situació actual que estem vivint, en la qual la crisi està present en molts terrenys, crec que ens hauria de fer reflexionar sobre les causes que l'originen i sobre els possibles solucions que hipotèticament es poden trobar. En aquest text tractaré d'aportar alguns elements que poden permetre analitzar-ho amb una certa propietat.

El capitalisme que situa el mercat i el benefici com a desideràtums fonamentals, és, de fet, l'única ideologia dominant en una bona part del món.

La conjunció democràcia i capitalisme és molt complexa, car la primera és, en paraules de Churchill, el menys dolent dels sistemes polítics existents. El capitalisme requereix, pensant en Keynes, una regulació permanent del sistema per part de l'Estat, per tal d'evitar els seus possibles excessos, com a conseqüència de la seva mateixa dinàmica. Sovint, això és un miratge, perquè els actors econòmics, és a dir les empreses, no tenen cap interès que sigui una realitat. Ja Marx va assenyalar el risc i sovint la inevitable conseqüència que el capitalisme esdevingui el monopoli de les grans empreses.

Avui vivim en una situació demencial, especialment en el camp financer, que és una de les expressions més evidents del capitalisme i de com aquest pot esdevenir salvatge i contraproduent amb la seva pròpia dinàmica. Com es pot concebre que grans institucions financeres que ahir eren molt poderoses, avui, pel seu ensorrament en la borsa, esdevinguin en fallida? Què han fet les empreses d'avaluació dels riscos? Malauradament, les explicacions que donen els economistes no ens ofereixen en cada cas les causes reals, a més de la mala o pèssima gestió dels seus directius, i les seves possibles implicacions delictives.

És un fet obvi que avui, sovint, en les empreses –principalment les més grans, en les quals el capital acostuma a estar molt dividit o els fons d'inversió o de pensió, sovint estrangers, són accionistes– el poder real es troba molt més en mans dels seus gestors, que no d'aquells. En la pràctica tot fa pensar que la crisi actual de les grans institucions financeres es deu a la cobdícia, la incompetència i l'afany de lucre dels seus gestors, que només han buscat la consolidació i blindatge del seu poder, a part dels seus beneficis econòmics. Sense tenir en compte els objectius que defineixen la institució.

Des de la perspectiva de la comunicació, la mentida, l'engany i la desinformació han estat sovint els seus instruments habituals. Aquesta pràctica també sovint és usual en les campanyes electorals, especialment en les nord-americanes, i que es va estenent a Europa. Prendré com a exemple el cas nord-americà, en el qual la propaganda i, més encara, la desinformació són un fet usual. Es creen realitats inexistents, pejoratives, i per tant falses, contra l'adversari. Per això em sembla paradigmàtic fer-me ressò d'unes manifestacions de Karl Rove, artífex de les victòries electorals de Bush, i que té un rol important en la campanya de McCain. Foren exposades en Le Monde (Christian Salmon, Le retour de Karl Rove, le scénariste), recollides d'un article publicat alguns dies abans de la campanya del 2004, en el The New York Times. Diu específicament: «La gent pertany al que nosaltres anomenem ‘comunitat realitat' (the reality based community) i creu que les solucions emergeixen de l'anàlisi que fa, amb el seu judici, de la realitat observable. Però aquesta ja no és la manera com les coses funcionen. Som un imperi i ara, quan actuem, creem la nostra pròpia realitat. Mentre la gent actua de la manera habitual, nosaltres creem noves realitats, que la gent també estudia i té en compte. I així passen les coses. La gent no té mes remei que pensar el que nosaltres fem.»

Això vol dir, segons l'articulista, que «el darrer estadi de la comunicació política no és la persuasió, la propaganda o la publicitat, sinó la simulació. Tots els esdeveniments que la màquina política suscita són fruit d'aquesta, en el sentit que cal desxifrar-los».

Estic d'acord amb el que diu sobre el paper actual de la simulació, però sense menystenir el rol de la persuasió, de la propaganda, de la desinformació, i d'altres formes de comunicació, en els seus marcs de referència respectius. M'ha semblat oportú establir un lligam entre ambdós fenòmens, molt inquietants.



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.