La darrera controvèrsia sorgida arran de l'espai El niu, col·locat damunt el primer edifici de la Rambla, és un símptoma més de la malaltia que pateix Girona: la manca absoluta de model de ciutat.

Aquesta patologia es veu agreujada per un equip municipal que no està a l'altura i que està obsedit a matar el pare: negar tot allò que en Joaquim Nadal va fer.

L'exalcalde sí que tenia un model de ciutat, i ben clar, aquella Florència que tant el captivava i que va importar en la mesura i condició que la nostra vella i formosa ciutat permetia. Obrir la ciutat medieval, aprofitant el tòpic noucentista per girar-lo i convertir-lo en una marca: Girona ja no seria mai més grisa i negra. Avui ho és. La metàfora s'ha convertit en realitat: té la pàtina obscura de la porqueria que s'adhereix a les llambordes perquè no es netegen, a les nombroses escales de còdols s'hi fan herbes, la manca de conservació converteix els passamans de ferro colat en un veritable salvavides. Arribes a la plaça del Pallol, just darrere l'ajuntament, i no saps si ets a l'Iraq. Li han girat l'esquena, a la Girona de sempre. Només cal fer una ullada a les cases del riu per veure com tot allò que un dia va recobrar la lluminositat especial que ens situava al món, avui és un espectacle de deixadesa i brutícia.

En algunes ocasions havia dit que en Quim Nadal era el millor alcalde convergent que coneixia, despertant ires de propis i estranys. El temps m'ha donat la raó, tot i que bona part dels que haurien de ser al seu costat s'estimarien més que se'l conegués pel desastre del Carmel, que no pas per la recuperació magnífica del Barri Vell (no sense traumes, però sí amb decisió i objectiu definit), a mi em sembla que tindrà memòria per haver estat un alcalde amb un model de ciutat que va comprendre i compartir el llavors president Pujol. El president a qui avui tots respecten, abans criticaven precisament per això: tenir una idea molt clara de quin país volia. No en va el govern nacionalista de la Generalitat va sufragar les obres de les cases del riu o l'esplendorós passeig de la muralla. Això és política cultural.

El que particularment lamento dels responsables públics gironins és que siguin tan anacrònics. Semblen, pensen i actuen com fa trenta anys: Dalí els desperta un somriure displicent, la història i particularment l'arqueologia o l'arquitectura monumental és de dretes, segueixen uns criteris d'espais, centres, museus d'art contemporani que a França van caducar als setanta, just quan els professors que els han ensenyat (molt probablement a la UdG) n'aprenien.

Tanmateix, ni la ignorància, les adscripcions polítiques o les lluites internes dins un partit són una excusa per no gestionar amb eficiència i competitivitat els recursos dels quals un disposa. Recursos en cultura significa persones, patrimoni, un paisatge, una manera de viure i, finalment, un pressupost. Sense diners es pot fer poca cosa, sense idees, res.

I Girona és una de les ciutats més encantadores del sud d'Europa, parlo essencialment del nucli antic, que conserva intacta l'estructura urbanística medieval en tres estrats ben definits: l'alta jerarquia eclesial i noble a la part alta, amb la Catedral; una segona secció de mitjana noblesa i burgesia enriquida on destaca el call, els palaus del carrer de la Força, i un darrer nivell artesà, d'hortolans, ordenat per les confraries de treballadors, que aniria des del carrer de les Ballesteries fins a la rambla de les Cols, tot batejant les places amb els productes que s'hi comerciaven: la del vi, de l'oli, del gra, del raïm, de les castanyes, de les olles…

A Girona passen coses en art contemporani, però mai a la ciutat. L'Empordà ha sigut molt més permeable a la innovació. La cita cultural més important de l'any, l'únic vernissage que ha mantingut viu l'esperit d'aquelles galeries que trencaven Barcelona durant la transició, és la Galeria Cyprus a Sant Feliu de Boada, Baix Empordà.

La Fundació Gala-Salvador Dalí s'ha especialitzat en l'autentificació d'obres gràcies a la composició d'un equip de documentalistes i col·laboradors experts, ha descentralitzat i escampat en el territori que va marcar el paisatge surrealista del pintor la petja del geni, sota la inspiració magistral de Pitxot i la decisió del seu inimitable president, Ramon Boixadós.

Mentrestant, aquí es fagocita o es menysprea la creativitat i eficàcia pròpia ja sigui La Penyora, el Doctor Mirambell, el Claustre o Temporada Alta, només per posar uns exemples, i es presumeix de modernitat per voler fer un edifici que serà contenidor d'un museu d'art contemporani em pregunto amb quina col·lecció. I sé la resposta, com tots vostès, però no la diré.

Saben que la col·lecció d'esteles funeràries jueves cedides pel Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligans al Museu del Call són úniques en el món?

Francament, penjar un contenidor recobert de fulles amb un accés mal girbat enmig de la Rambla, i a sobre emprenyar-se per les crítiques és tan provincià com ignorar el potencial que obtindrien tots els agents culturals plegats d'aquesta ciutat si aprofitessin i transformessin el material sensible del meravellós encant de la Girona que ressona al compàs de les campanes de la Catedral.