No m'agradaria gens un món dominat per un pensament únic, sóc dels ingenus que creuen en la complementarietat dels contraris, en el debat entre diferents opcions. És per això que tinc en quarantena el fenomen de la globalització, així d'entrada no sé si és econòmic o si bé està dins el terreny de la política, però sembla força cert que qualsevol tema econòmic acaba esdevenint polític. Avui en dia l'home ha estat expulsat de la societat com a individu. Ara som grups més o menys heterogenis, que pel que fa a l'aspecte econòmic som un voluble consumidor lligat per un desig constant, amb tendència a la compulsió, i que per a la política només som cíclicament un vot oblidable un cop acabada l'escomesa electoral de torn. Cada cop em sento menys un ciutadà amb el seu estol de drets i obligacions, conformadors de llibertat dins un contracte social dominat per tècnics i experts poc donats a debats democràtics que puguin criticar la seva tècnica màgica.

Època d'urgències La globalització està esdevenint un capitalisme sense fronteres que arrasa amb totes les formes conegudes: comunisme, estats nacions, capitalisme moderat, estat del benestar, classe mitjana... Hem entrat en una època d'urgències constants, vivim en el moment del ja, del curt termini, sense llunyanies, amb mitjans electrònics que fan pensar en una revolució virtual amb efectes sísmics dins la societat superiors a la industrial en el seu moment.

Els valors s'han relativitzat, les ideologies/creences han perdut pes, es prioritza el que millor s'anuncia, les referències culturals i socials es fonen dins un món massificat molt de l'estil dels reality show, això sí, controlats per la tirania de la quota d'audiència. Amb aquesta pèrdua de valors referencials el mercat s'erigeix en possible substitut de la vella democràcia a l'hora que ens converteix en colons culturals.

Aquest no vol ser un missatge en negatiu, té la senzilla pretensió de fer una parada reflexiva per enfocar les coses cap a la persona-individu, potser per apuntar noves i millors formes d'encarar el progrés: dret dels països emergents i no emergents a arribar a quotes de progrés homologables a occident, manteniment i consecució del benestar universal i de la llibertat individuals, procurar la coordinació/complementació contra la competència pura i dura que pot portar a un neoproteccionisme aïllant i conflictiu. Cal entendre el món com un tot, humanitat i natura, mil cultures i una sola natura, cal optimitzar recursos no només sota el punt de vista econòmic, també com a protecció del nostre entorn, cal fomentar formes de benestar actiu: educació, formació professional especialitzada, suport real a la innovació i a la creativitat, reorientació de la fiscalitat cap a la productivitat, serveis públics més eficients i suficients, obtenció de la igualtat d'oportunitats a la base, donar més importància a allò que és local o pròxim, i tot un seguit d'iniciatives sociopolítiques que han de permetre corregir asimetries injustes en un entorn obert, plural i participatiu...

L'anterior paràgraf és angelisme pur, utopia benintencionada. Si cadascú de nosaltres com a homes d'aquest món d'ara no ens interroguem sobre el nostre paper que per nici que ens sembli és prou important, la voluntat social no és més que la suma de les voluntats individuals, procurem actuar amb autoestima i dignitat i actuem en conseqüència.