Com va passar amb el tribut a Ovidi Montllor, l'homenatge a Xirinacs al Palau de la Música va transcendir les fronteres del simple espectacle musical per convertir-se en un clam col·lectiu de dignitat nacional. Una dignitat que, segons va ressaltar l'escriptor Víctor Alexandre en la seva intervenció, «és un concepte trepitjat, embrutit i humiliat». Diu Alexandre que, ara que el significat dels mots es devalua al mateix ritme que la borsa, de la dignitat hi ha qui en diu extremisme i radicalitat, i els qui no claudiquen hi ha qui els titlla de folls. I que si la legalitat no és justa, llavors és de justícia transgredir la legalitat. Doncs bé: segons aquesta lectura, dilluns el Palau era ple d'extremistes radicals i folls disposats a transgredir la legalitat en nom de la memòria d'una de les personalitats polítiques més coherents dels darrers quaranta anys. Ras i curt: una altra nit per a la història i un acte d'afirmació col·lectiva de primer ordre, tan necessari en temps de mediocritat política com els que patim.

El començament, impactant: una performance simulant la càrrega dels grisos al passeig de Sant Joan l'1 de febrer de 1976, mentre de fons sonava una versió electrònica de Banderer de la pau, d'Esquirols, va traslladar tot el Palau a les manifestacions per l'amnistia dels anys setanta. A partir d'aquí, la música: va obrir el foc Refugi, la banda amb que Joan Reig, bateria d'Els Pets, recupera cançons oblidades del folk i la cançó del país. Un format impecable i una veu pletòrica per interpretar Lladres, d'Al Tall, i Com hauria estat de bell, poema de Miquel Martí i Pol musicat en el seu dia per uns poc reivindicats Coses. Problemes tècnics van deslluir l'actuació d'At Versaris, probablement en una de les primeres ocasions en què ha sonat hip-hop al Palau de la Música. Maria del Mar Bonet, amb Manel Camp al piano, va anar sobre segur amb Que volen aquesta gent. Van despertar grans passions uns Obrint Pas en un inèdit format acústic amb dues guitarres, dolçaina, contrabaix i veus, adaptant dues peces –La flama i Som– clàssiques del seu repertori. Una idea: entre gira internacional i gira internacional, potser podrien atrevir-se a girar un espectacle per teatres.

El cantautor de Xàtiva Feliu Ventura va blasmar contra «el dret a desistir», i va reivindicar la necessitat de conèixer el país sencer, «encara que de vegades faci mal i sigui com passar el dit per una ferida oberta que no cicatritza mai». Va interpretar Habitar-te, peça del seu darrer disc, i va recuperar la musicació de Prometença, de Joan Salvat-Papasseït, inclosa en el seu primer treball. Aramateix, la banda encapçalada per Francesc Ribera Titot, va presentar dues peces del seu imminent nou disc 300 anys: Plany, dedicada al mateix Xirinacs, i Lluitadors, una versió d'Al Mayurqa, que va dedicar al seu autor: el mallorquí Toni Roig, recentment traspassat.

La posada en escena de l'homenatge va ser impecable. S'hi va notar, i molt, la mà de la direcció artística de Joel Joan, que va configurar un espectacle amb ritme, malgrat el nombre de parlaments i les intervencions enregistrades, algunes de les quals molt aplaudides, com Oleguer Preses i Mikimoto, i d'altres rebudes amb xiulets, com la de Josep Cuní. Uns parlaments que, cal dir-ho, en la seva majoria van ressaltar el vessant independentista del personatge, en detriment del seu compromís social revolucionari: una llàstima, perquè si parlem de Xirinacs una cosa no es pot entendre sense l'altra.

La recta final de l'espectacle va anar a càrrec de la Companyia Elèctrica Dharma, en qualitat gairebé de grup resident al Palau de la Música. El so Dharma, icona d'una generació, va servir per il·lustrar el recitat de l'acte de sobirania de Xirinacs a càrrec de l'actor Lluís Soler. L'acte es va cloure, com no podia ser d'altra manera, amb la Moixeranga i Els Segadors, interpretats per la Coral Sant Jordi i per tots els assistents, puny enlaire. Hi ha país.