El recinte de confinament d'una central nuclear és la barrera última, la que ens ha de protegir de les emissions a l'exterior: per fuites radioactives a causa d'escletxes i fissures del recipient que conté el «combustible» radioactiu, dels escapaments a causa de les purgues rutinàries en els sistemes de refrigeració, dels gasos de fissió i dels vapors de triti, dels productes d'activació, etc; i d'altres escapaments no controlats de caràcter accidental. Al marge d'aquests aspectes interns, el recinte de confinament ha de protegir el cor del reactor de possibles agressions exteriors, per actes de terrorisme o per l'impacte de la caiguda d'un avió (fins a una certa mida). Recordem que en l'agressió de setembre del 2001 als EUA ja es preveia la possibilitat d'una acció contra una central nuclear.

La pèrdua de matèria radioactiva del nucli del reactor queda continguda, capturada, en el recinte de confinament, el qual ha de suportar i mantenir-se hermètic sota pressions de 8 atmosferes. S'intenta evitar, en la mesura que sigui possible, pèrdues de gasos radioactius i emissions fora de control. El resultat és que l'estancament de la barrera o recinte de formigó és insuficient en quasi totes les centrals nuclears superats els 20 anys de funcionament.

Per protegir la població de l'exposició d'un risc radioactiu s'han de mantenir les emissions a l'exterior dins d'uns límits «acceptables», això resulta extremadament difícil a causa del nivell de les càrregues radioactives, mantingudes en espera que el cabal del riu permeti concentracions admissibles (Ascó) i que les emissions aèries siguin possibles a causa de la inversió tèrmica, fenomen general també a Ascó.

Envelliment i calor El problema més agut i general, en condicions normals, el forma la presència dels gasos nobles radioactius i el vapor de triti, impossibles de retenir.

Amb l'agressió continuada dels neutrons dispersos es formen, també en aquesta barrera, fragilitats locals, en funció de l'homogeneïtat del material de construcció, i fissures microscòpiques en procés evolutiu en els materials d'acer que han de mantenir les estructures cohesionades. L'envelliment progressiu de l'acer provoca una pèrdua d'elasticitat i de ductilitat a causa de les alteracions estructurals: els límits de ductilitat transgredeixen les característiques inicialment previstes, passant aquestes a temperatures superiors (ambientals) en tant sols 20 anys de funcionament. Això comporta que en situacions extremes s'hagi de refrigerar el recinte de formigó des de l'exterior (any 2004, en algunes centrals nuclears del Roine).

Els estius llargs i més calents a causa del canvi climàtic aporten nous problemes de manteniment en les unitats refrigerades per mitjà d'aigua. A fi de mantenir la capacitat de refrigeració, el límit de temperatura de l'aigua dels circuits no pot superar els 30°C; si això passés s'hauria d'aportar aigua més freda: es calculen uns 100 litres per cada kWe (elèctric) produït (les empreses elèctriques de França es preparen per afrontar aquestes situacions en el futur).

Recordem els últims accidents al nostre país:

Abril 2008: ens informen de l'accident nuclear en un reactor de la central d'Ascó amb dispersió de matèria radioactiva, després d'haver-se silenciat la fuita des del novembre del 2007 (cinc mesos). La dispersió radioactiva és important amb conseqüències fins ara, i per falta d'informació fidedigna, encara no avaluades, però amb reconeixement explícit que diferents grups de població hi foren exposats.

L'emissió de cobalt i manganès entre altres productes que s'activen per l'impacte del flux de neutrons denota: a) negligència humana i b) envelliment progressiu de les estructures metàl·liques, ja que la presència d'aquests materials indica un procés de transformació.

L'escapament de 30 m³ d'efluents radioactius amb una concentració de 12 grams d'urani per litre en l'emplaçament nuclear de Tricastin en Bollène amb contaminació dels rius La Gaffière i Auzon, de la conca del Roine, també ens ha de preocupar: uns 360 quilograms d'urani foren evacuats en les instal·lacions nuclears de Tricastin en una operació de neteja d'un dipòsit de retenció.