A vui fa 68 anys que Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya, moria afusellat a dos quarts de set del matí al Fossar de Santa Eulàlia, al castell de Montjuïc. Quasi set dècades després, el judici infame que va comportar l'execució sumaríssima de l'únic president d'un país en tota la II Guerra Mundial continua sent un acte vergonyant pendent de reparació. Seixanta-vuit anys després, els catalans continuem esperant de l'Estat espanyol que respecti la memòria d'un dels nostres presidents i que li restableixi la dignitat política anul·lant el judici que el va condemnar a una mort injusta, que només obeïa a raons polítiques i a la voluntat d'anorrear el símbol de tot un poble: Catalunya.

Arriba a fer-se incomprensible que, en democràcia, l'executiu espanyol sigui incapaç de desfer l'actuació d'un govern totalitari, quan els governs d'Alemanya –la policia secreta nazi el va entregar a Franco– i França –el dirigent republicà estava refugiat a França per tenir cura del seu fill– ja han demanat públicament disculpes per la seva contribució a l'execució del president Companys.

L'Estat espanyol actua de manera vergonyosa mentre els polítics catalans fan el ridícul. És patètic comprovar com dos dels partits del govern fan mèrits en una campanya de despropòsits no exempta de la utilització del record i de la família de Companys. Però ningú pot llançar la primera pedra, perquè el nacionalisme va governar Catalunya durant vint-i-tres anys i, malgrat ser decisiu en molts moments en la governabilitat espanyola, no va ser capaç de vèncer les resistències que impedeixen recuperar la figura del polític republicà.

Tot i que restaurar la figura de Companys és de justícia històrica, i malgrat tanta manca de voluntat i incompetència; per sort, els catalans no necessitem ningú per saber que el nostre President va ser assassinat.