| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dilluns, 13 de maig de 2024


dimarts, 14 d'octubre de 2008
>

Teràpia de la Poppy



cinema

«HAPPY» / ÀNGEL QUINTANA.

+ L'optimista Poppy, en un fotograma del film.

Les pel·lícules de Mike Leigh –Naked, Secretos y mentiras, Vera Drake– solen caracteritzar-se pel fet d'explorar personatges contradictoris, éssers dèbils atrapats en el petit món per on es mouen. La mirada de Leigh no és mai tranquil·litzadora, té sempre alguna cosa de cruel, d'observació sense pietat del món que l'envolta. Happy té l'aparença de ser un gir radical en la carrera de Mike Leigh, ja que sembla apartar el realisme tràgic i suplantar-lo per la comèdia optimista. El personatge protagonista és Poppy, una noia que té com a principal virtut –o defecte, segons com es miri– viure en una mena de núvol de felicitat i encomanar-lo a tots els que l'envolten. Poppy és simpàtica amb les seves amigues, no para de fer bromes amb tothom amb qui es creua en el seu camí i la seva vida no és més que una gran roda de la fortuna en la qual tot acaba funcionant-li bé. Poppy és la dona feliç per excel·lència. Per descriure el que podríem qualificar com teràpia Poppy, Mike Leigh només s'endinsa en la banalitat que envolta l'existència del personatge. Aquest fet provoca un cert desconcert en l'espectador que esperi trobar-se amb els clàssics relats crus propis de Leigh. En els primers moments, hem de seguir les bromes de Poppy, veure com amb les seves amigues parlen dels pentinats que els fan a la perruqueria o embafar-nos amb les bromes de la protagonista quan va a classes de flamenc. El to general podria ser el d'una variant de sèries televisives femenines a la manera d'Ally McBeal. Les noies es diverteixen, Poppy no para de fer bromes i l'espectador surt més que embafat de l'experiència.

Mike Leigh no és, però, un director de solucions fàcils; és algú que té molta cura de la interpretació dels actors i de la seva posada en escena. Per això, no hem de veure Happy com si fos la versió anglesa de Sexo en Nueva York. A mesura que avança la pel·lícula, tothom espera que, per alguna estranya circumstància, el món feliç de Poppy es trenqui i que el seu optimisme acabi esdevenint la carota que amaga alguna cosa més sòrdida. Mike Leigh vol donar-nos el cop d'efecte, però no aconsegueix complir amb totes les expectatives que ens ha anat anunciant. Poppy és un personatge tan contradictori com la mare protagonista de Secretos y mentiras o el taxista d'All or nothing, però aquesta contradicció no acaba de revelar-se amb la força que requereix. El problema de Happy rau en el fet que Mike Leigh deixa que el conte feliç es completi, que apareguin hipotètics prínceps blaus i que en els instants finals calgui provocar un discurs sobre com les dones excessivament optimistes poden crear falsos desigs als altres o que la simpatia pot ser l'inici d'un seguit de contradiccions. El missatge de Happy és un missatge massa codificat, i al final fa la sensació que no cal veure la pel·lícula per descobrir tot allò que ens havia volgut dir.





Títol original: Happy-Go-Lucky. Anglaterra, 2008

Director: Mike Leigh

Intèrprets: Sally Hawkins, Alexis Zegerman i Andrea Riseborough



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.