Dèiem a l'article precedent que el camí cap a la República catalana independent, federal i popular hauria de passar per la consciència política nacional i per la voluntat de desenvolupar una acció permanent a favor d'aquella forma de ruptura democràtica que és la nostra independència. Cal, doncs, per damunt de tot, actuar. A més de voler, cal fer. Convé treballar per reforçar la consciència política i dur a terme diferents «actes de sobirania», elements concrets de la ruptura democràtica. L'acció permanent ha de permetre l'extensió del debat. Ningú n'ha de restar al marge.

Pel que fa a les formes d'acció principals, en aquests moments la via cap a la independència haurà de ser, segons la nostra opinió, institucional, d'una banda, i no institucional, de l'altra. La via institucional és important pel fet que el pronunciament a favor dels drets nacionals d'algun dels parlaments (òrgans que són de l'Estat espanyol però per mitjà dels quals la població de la nació catalana expressa d'alguna manera el seu vot) pot afavorir en diferents moments el procés. La via institucional ha de racionalitzar, però, el suport i el vot envers els partits, d'acord amb la defensa dels interessos de la nació catalana: donant suport només als partits orgànicament catalans que reconeguin el dret d'autodeterminació i es mostrin disposats a proclamar la independència. I només acceptar pactes de govern entre partits que respectin l'autodeterminació o el dret de decidir.

La via no institucional –no integrada en les institucions–, que podríem anomenar via de construcció nacional, és un altre tipus de treball polític, autocentrat, és a dir, no alienat en estructures polítiques estatals, com ho són els parlaments regionals. La construcció de la nació política s'ha de fer, doncs, per mitjà d'estructures no interferides, com és el cas de l'assemblea de representants electes dels Països Catalans per l'autodeterminació. I també per mitjà del desenvolupament d'altres estructures com ara les assemblees territorials de caire constituent i participatiu. Es tracta d'unes estructures assembleàries en què conflueixin totes les forces socials i polítiques i en què es discuteixin i es defineixin col·lectivament (amb la participació de totes les persones i entitats que vulguin construir la nova democràcia, i de manera independent dels parlaments autonòmics) els fonaments democràtics de les bases constitucionals de la nació catalana, és a dir, els fonaments de la república que volem. (Per a l'elaboració de les bases constitucionals no comencem de zero. D'ençà del 1928 –Constitució de l'Havana–, ara fa vuitanta anys, s'han elaborat diferents propostes que caldrà tenir en consideració. Les assemblees territorials haurien d'ajudar a definir els aspectes fonamentals del tipus de democràcia republicana que volem).

L'Estatut de la regió autònoma de Catalunya, del 30 de setembre del 2006, va ser, com tots els debats estatutaris, un assaig frustrat i frustrant de deliberació de tipus constitucional, perquè no es va dur a terme d'una manera realment lliure (ni orgànicament ni ideològicament) de les institucions del regne d'Espanya, com s'ha comprovat a bastament.

Fer realitat la ruptura democràtica que representa la independència és passar de la consciència del dret d'autodeterminació a l'alliberament democràtic que és la república independent. És fer efectiva una democràcia participativa i plena. Els diferents actes de sobirania, de ruptura democràtica, poden tenir lloc a les institucions (parlaments, municipis, etc.) a través de referèndums i també més enllà de les institucions per mitjà de mobilitzacions, boicots, vagues (de diferent tipus, sense excloure en moments concrets instruments de ruptura sociopolítica com ara la vaga general política, la vaga nacional pacífica...), accions d'abast important que mouran el conjunt de la població a favor de la constitució d'una res publica pròpia, l'acta de naixement a la vida política de la nació catalana lliure de l'opressió i l'espoliació.

Sabem que l'estat liberal i monàrquic espanyol, que ha dimitit pel que fa a diferents aspectes de les funcions que s'atribueixen a l'estat «del benestar» (en temps de crisi, sobretot d'aquells que fan referència a la distribució justa de la riquesa i a mesures compensatòries favorables a les classes populars), no ha fet més que blindar-se i encastellar-se. Tenim, així, una «democràcia» cada vegada més emmordassada, indiferent davant l'abstenció electoral o els diversos processos de privatització, amb unes altes instàncies judicials minades i manipulades pels partits forts, amb un bipartidisme creixent i, en definitiva, amb un recurs massa freqüent a la suspensió del dret, com són les «lleis fetes a mida» –la llei de partits, per exemple–, la prohibició preventiva de referèndums ciutadans o bé el manteniment d'institucions hereves del franquisme. Davant les diferents dificultats que poden aparèixer, som conscients que l'única solució és la participació i també la mobilització, tan àmplies com sigui possible. Es tracta, en fi, de treballar, ja des d'ara perquè una part al màxim d'important de la nació es posi decididament a l'acció. Cal que tothom amb consciència democràtica i nacional faci pressió de manera permanent a cada comarca, a cada municipi, a cada barri, contra la tirania monàrquica disfressada de parlamentarisme tot deixant al descobert la política dels partits que hi donen suport. Només així podrem donar vida a la voluntat lliure de la nostra nació expressada en forma d'una nova democràcia republicana.