En la mesura que ho anuncia el mateix títol d'aquesta pel·lícula, que s'inspira en l'assassinat de dos joves guàrdies civils de paisà per part d'uns membres d'ETA amb els quals van coincidir per atzar en un restaurant del País Basc francès, el moment clau arriba amb el tret al cap. Poc abans, però, l'espectador assisteix a un altre moment fonamental del film, en què es produeix la transformació d'un individu que fins aleshores havia dut una activitat normal, com la de tantes altres persones que beuen amb els seus amics al bar, comparteixen un sopar, passegen amb els seus familiars, fan l'amor i treuen diners d'un caixer automàtic. Jaime Rosales, el director de Tiro en la cabeza, afirma que ha volgut mostrar la transformació d'un ésser humà en una altra cosa que, en sentir-se amenaçada, reacciona d'una manera instintiva que l'acosta a la bestialitat. La transformació de l'home en animal passa per l'estadi del ciclop en la mesura que la càmera de Rosales focalitza l'ull (aleshores sembla certament que el personatge només en tingui un) que detecta la presència que l'amenaça. He de dir que la definició l'ull del ciclop no és meva, sinó del propi director, que és algú molt conscient del que filma, malgrat que no sempre és capaç de mantenir una coherència absoluta amb el seu ambiciós, arriscat i exigent concepte formal: una observació distant del personatge d'un etarra (i del món que l'envolta), sense diàlegs audibles.

El moment de l'ull del ciclop té una gran intensitat dramàtica; però, usant el pla i el contra pla per creuar les mirades dels individus enfrontats, a la vegada exemplifica les dificultats de no contradir els pressupòsits formals dels quals parteix el director en aquesta pel·lícula. Això perquè, en principi, Rosales (i a través d'ell, l'espectador) observa el personatge de lluny, amb teleobjectiu, com si d'aquesta manera volgués fer present una realitat que, al capdavall, li resulta inaccessible, inabastable. Observats de lluny o a través d'una finestra o algun altre element que separa, no s'escolten els diàlegs d'uns personatges encarnats pel director artístic Ion Arretxe i alguns dels seus amics i familiars. Aleshores, el formalista Jaime Rosales exhibeix la seva capacitat per l'enquadrament (cosa que ja havia demostrat a bastament amb Las horas del día i La soledad), sense que aconsegueixi evitar alguna sensació d'estranyesa, com ara davant del fet que, fins al moment de l'ull del ciclop, no mostri cap mena d'inquietud o quan es col·loca davant de la finestra perquè puguem observar com fa l'amor. A partir de determinat moment, a més, la càmera s'acosta als personatges i se'n pot veure fins i tot els moviments dels llavis, de manera que pot semblar menys justificat que no s'escoltin els diàlegs.

En tot cas, aquestes consideracions no volen retreure a Jaime Rosales la seva opció formal, sinó reconèixer-ne la vàlua per les mateixes dificultats que planteja assumir-la. No és una aposta fàcil, però potser per això mateix és interessant. Malauradament, però, no sembla que els espectadors, en vista de la recaptació dels primers dies en taquilla, estigui disposat a afrontar el repte proposat per Rosales. No semblen bons temps per a l'experimentació i les provatures formals. I, estranyament, tampoc sembla que ho siguin per a una altra mirada sobre el conflicte basc i sobre la representació del terrorisme que exclou la fàcil adhesió ideològica. Aquesta no és una pel·lícula que busqui l'adhesió, sinó la reflexió. Pot resultar una evidència que es mostri el terrorista com una persona normal capaç de cometre actes violents, però no ho és tant quan el film ha estat parcialment rebutjat perquè no es limita a presentar un monstre. Més enllà de la possible ingenuïtat redemptorista de Rosales, per la qual afirma que la seva pel·lícula vol contribuir a la pau al País Basc, només reconeixent la humanitat de l'enemic (de l'altre en conflicte) és possible buscar una sortida que eviti el dolor de tothom. Deia Gerry Adams que la pau a Irlanda del Nord va començar a ser possible quan els republicans i els unionistes, diferint en la resta, es van posar d'acord en una cosa: calia evitar més vessament de sang i, per tant, més dolor.