«Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l'univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta amb mi. Ells han perdut un esclau, ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!» Així acabava el text titulat Acte de sobirania que en Lluís Maria Xirinacs va deixar com a simbòlic testament. Va indicar també que volia acabar els seus dies «en la soledat i el silenci». Un silenci que es podia tallar amb tisores en el darrer comiat que se celebrà a la basílica de Santa Maria del Mar el 16 d'agost del 2007, cinc dies després de la seva mort. A Santa Maria del Mar es donaven la mà el dol i la ràbia. El dol, per la pèrdua d'una de les persones que més tossudament van lluitar per les nostres llibertats i que, al mateix temps, més va estar menystinguda pels manifassers del «políticament correcte». La ràbia, per l'escarni que en feren durant tant de temps els «nostres líders massificadors del poble» i que, sense cap mena de pudor, els permeté fins i tot ser presents als funerals a primera fila (quan se'ls havia demanat de no anar-hi o de no tenir-hi cap presència rellevant) i que motivà les úniques mostres de rebuig davant l'impressionant silenci respectuós de l'acte. La televisió pública catalana, en una actuació deplorable, va parlar-ne com si Xirinacs fos una figura del passat: un romàntic lluitador contra el franquisme sortosament ja superat. I així també ho feren alguns dels polítics consultats, com el mateix president del Parlament. La veu del carrer, però, era tota una altra.

Tothom sabia que l'1 de gener del 2000 de la plaça de Sant Jaume estant havia iniciat la campanya Jo em planto i que feia tan sols dos anys que havia estat empresonat per les seves manifestacions al Fossar de les Moreres. Tan sols dos anys i deien que era una figura del passat? La veritable raó és que Xirinacs era massa incòmode. Deia el que sentia, i això fa anys que ja no es porta. Un exemple. Al seu llibre El terror, la pau i el sagrat (Ed. Mediterrània 2003), deia –referint-se a la presència espanyola a Catalunya i el País Basc– el següent: «Siguem clars: mentre hi hagi un sol tanc d'una nació estrangera en una nació dominada només es podrà titllar de terrorista la nació estrangera», per acabar reblant el clau amb: «El terror que Espanya imposa a Catalunya –i sobretot als seus líders– amb les armes impedeix que Catalunya gosi alçar-se. D'aquest terrorisme se'n diu democràcia.» El fet d'expressar públicament el que molts catalans pensem com és l'abolició de dues xacres anomenades llei antiterrorista i Audiencia Nacional el feren terriblement incòmode. Qui ho deia havia estat candidat al premi Nobel de la Pau entre els anys 1975 i 1977, i això, de Madrid estant, no es podia tolerar. Per això el tornaren a empresonar, ara, però, en «democràcia».

Molt ràpidament s'ha volgut girar full i s'ha intentat que se l'oblidés com més aviat millor. A un any tan sols de la seva mort s'ha volgut estendre una llosa de silenci a la persona i al que representava. A Catalunya alguns (i tothom sap de qui parlo) també s'hi han apuntat. Però crec que no els ha sortit gaire bé la jugada. Un exemple: l'acte multitudinari de record i d'homenatge que es fa aquest dilluns 13 d'octubre al Palau de la Música de Barcelona. I n'hi hauran molts més.

Cal, doncs, no oblidar i recuperar Xirinacs, el seu exemple i la seva infatigable lluita per la llibertat del nostre poble. Per a aquells que els incomoda faig meves les paraules de l'escriptor Ramon Guitó i Pons: «A tots aquells qui tenen l'ofici de manar, jo els demano: no us adoneu que tots hem perdut l'home més lúcid que ha tingut Catalunya en molts i molts anys? Per què us l'heu deixat escapar? Perquè us feia nosa? Perquè us eclipsava? Perquè posava el dit a la nafra de sempre? O potser, cosa molt possible, perquè no heu entès res de res d'on vàreu néixer, d'on viviu i de tot allò pel qual heu estat escollits en els vostres càrrecs?»

Amic Xiri, des d'allà on estiguis, fes dilluns un cop d'ull al vell Palau de la Música. Veuràs com allà hi plana un vell somni fet ja realitat: l'absoluta llibertat.