Jean-Marie Gustave Le Clézio rep el premi Nobel de literatura

+ L'escriptor, ahir, a París després de conèixer la notícia. Foto: EFE

En la seva mitologia personal consta que als set anys ja va escriure els seus primers relats: va ser a bord del vaixell que el traslladava de l'illa Maurici a Nigèria, durant la Segona Guerra Mundial. Des dels seus orígens, doncs, escriptura i viatge, amb un rerefons de tempesta històrica, han anat estretament lligats en la vida de Jean-Marie Gustave Le Clézio (Niça, 1940), un escriptor amb prou feines traduït a l'Estat espanyol –gens en català– que l'Acadèmia Sueca va reconèixer ahir amb el premi Nobel de literatura per una obra innovadora, hereva de les experimentacions del nouveau roman, lírica i sensual i, sobretot, compromesa, amb la cultura ameríndia descoberta al seu Mèxic d'adopció, amb les civilitzacions relegades i amb l'ecologisme. Le Clézio estava escrivint tranquil·lament a casa seva quan va rebre la notificació per telèfon, i es va sentir «honorat, commogut i agraït» per la distinció, segons va dir en resposta a la primera trucada periodística del dia. Amb el seu primer llibre, Le procès verbal (traduïda per Seix Barral el 1964 com El atestado i ja descatalogada), quan només tenia 23 anys, Le Clézio va rebre el prestigiós premi Renaudot. Era la dècada dels setanta, quan publica Terra amata (1967), de tints clarament ecologistes, La guerre (1970) o Les géants (1973). Però el principal impuls a la seva carrera literària va ser l'aparició de Désert (1980), un relat que confronta la grandesa de les cultures extingides del nord de l'Àfrica amb la mirada dels immigrants que avui arriben a l'opulenta Europa.